I congrés Femení de Supervivències

2014-07-13

4Valoració

De la mà de El Terrat i The Project, arriba a la Sala Barts, dins del Festival Grec de Barcelona, el Primer Congrès Femení de Supervivències, un simposi internacional on quatre còmiques monologuistes exposaran les seves teories, àmpliament contrastades, sobre la feina, la família, els homes i l’amistat.

La història és ben senzilla: sota el pretext d’un suposat I Congrès Femení de Supervivències, 4 actrius es pugen a un escenari pelat (bé, amb un petit atril) per a presentar-nos quatre monòlegs que giren envers les dificultats de les dones al món, on inevitablement, la guerra de sexes és ben present.

Les actrius són Sílvia Abril, Mireia Portas, Anna Bertran i Carolina Noriega, dirigides per Reichel Delgado. Són quatre actrius còmiques de solvència que durant uns 15-20 minuts cadascuna, presenten un apartat de la ponència. Sílvia Abril parla de la família (les mares, les sogres, els cunyats i les cunyades), Anna Bertran parla dels homes en general i del ex en particular, Carolina Noriega parla sobre l’amistat i especialment sobre l’amistat entre dones i Mireia Portas ens parlarà sobre la feina i tractarà d’esbrinar qui és cadascú per allò que hom porta a la feina en el tupper.

Francament, les actrius són el millor de l’espectacle. Estan totes molt bé (per a mi la millor va ser Carolina Noriega, de llarg) i compten amb la complicitat de la sala (majoritàriament dones, el dia que vaig anar-hi jo, però imagino que la resta de dies el panorama no serà molt diferent).

Però el text és fluix, molt. No només està carregat de tòpics que jo pensava ja superats al segle XXI, sinó que ni arrisca ni innova ni és massa “graciós”. Ja cansa la guerra de sexes basada en el de sempre, les històries sobre dones amigues geloses i roba-nòvios de sempre, els conflictes amb germanes i mares, etc. No aporta massa novetat i segueix perpetuant estereotips que, personalment, crec que és hora ja d’eradicar de la faç de la terra. Ni tot és tan blanc-negre, ni les dones som enemigues de les dones, ni tots els homes són iguals.

El salven les actrius, com deia, que tenen taules i energia, i es van trobant cada vegades més còmodes a sobre l’escenari i supleixen així les carències dels textos. Els millors moments són aquells (pocs) del text en que s’atreveixen a transgredir una mica més, que és el que manca a l’espectacle, en la meva opinió.