Ja son uns quants els que afirmen amb un enginyós joc de paraules que La fura s’ha estampat contra un mur en el seu últim espectacle. No hi estic d’acord. Som nosaltres els patidors, els que hem anat a presenciar un smartshow pretenciós i ens hem estampat creient que la llegendària companyia estaria a l’alçada de la trajectòria que porta a les esquenes.
La Fura dels Baus es planta al Castell de Montjuïc per explicar-nos, a partir del seu llenguatge furero, com seria viure a una ciutat conduïda plenament per la tecnologia.
A partir d’aquesta premissa es crea un espectacle en el que es imprescindible l’ús d’un smartphone per seguir la funció i endinsar-se en els diferents escenaris. No vull desvetllar les situacions per les que passa l’espectador perquè trencaria la màgia i perquè considero que el públic ha de descobrir els missatges que se li exposen.
Malgrat i estar conforme amb les idees que es plantegen a escena, penso que la forma amb la que es fan dista molt de la veritable essència de l’alternativa companyia catalana.
En primer lloc, les bases del teatre post-dramàtic que havien seguit fins ara es difuminen i perden força. Parlo de l’ús de l’actuació i el text. No vull catalogar els seus espectacles però ells mateixos s’han allunyat sempre de la interpretació decantant-se per les accions reals fetes per persones que potser no eren ni actors. D’altra banda, el text era quasi inexistent i mesurat. Volien distanciar-se d’un teatre textual, un teatre que ells mateixos consideren conservador, un teatre que ja no els hi diu res i que els transporta al 1800.
Tots aquests arguments totalment lícits es perden a MURS amb una exagerada interpretació dels actants de la companyia i amb l’ús de la paraula desmesurat i poc cuidat que perdia el sentit ritual creat a molts dels seus shows. També realitzaven accions a mig fer i amb desànim. A més, no entenc que es parli en català si La Fura és conscient del seu reconeixement internacional i sap a quin públic es dirigeix. El do de la companyia és comunicar-se mundialment a partir del cos, les accions i l’estètica que aquests presenten. Aquest últim punt també s’ha deixat caure. Fins i tot l’esperada destrucció del cotxe era tot el contrari a emocionant amb actrius que casi tenien por de l’acció que duien a terme. (En aquest moments és quan es valora a artistes com l’Angèlica Lidell que assaja com trencar una cadira amb una destral).
Tot i això, s’agraeix que els performers s’ocupin contínuament de que el públic participi i s’involucri en les accions que es realitzen. Com també que acabi xisclant per la persecució de “monstres” terrorífics.
Entre els quatre escenaris delimitats, destaco un on hi havia un arbre de plàstic que li creixien ampolles com a flors i que els espectadors podien observar com creixia una flor virtual des del seu mòbil. Bell retrat d’un futur que esperem que trigui a arribar.
Una pena no tenir 20 anys més per haver vist en directe espectacles realment excitants de La Fura.
Es pot veure a: Castell de Montjuïc
Text: La Fura dels Baus i Marc Chornet
Intèrprets: Javiera Gazitua, Juanjo Herrero, Diana Gadish, Lawrence Stanley, Laia Oliveras, Xabier Artieda, Blanca Pascual, Rosa Serra, Tatin Revenga.
Envía una resposta