Harold Pinter no és un dramaturg fàcil. N’hi ha molts que han catalogat la seva obra dins del teatre de l’absurd per no arribar a profunditzar en el misteriós i pausat text que el dramaturg ofereix. N’hi ha d’altres que l’han etiquetat com un artista que parla de la incomunicació, però Pinter va molt més enllà.
Quan un director s’enfronta a un Old Times ha d’escollir entre ser fidel a les indicacions de l’autor o arriscar en la seva posada en escena. Des del meu punt de vista, és de gran valentia fer una cosa o l’altra però mai quedar-se entremig de les dues.
Considero que en Sergi Belbel, encarregat de dirigir el muntatge que estarà a la Sala Beckett fins a finals de Juliol, entén el text de Pinter tot i que no ho ha deixat gaire clar a escena. Començarem pel principi…
Vells Temps explica la història d’un matrimoni que es troba amb una antiga amiga de joventut. Quan comença la vetllada, el misteri va augmentant prolongadament en el moment en el qual els personatges decideixen reconstruir el passat i no son capaços d’arribar a una mateixa realitat.
En primer lloc, penso que una de les característiques del teatre de Pinter resideix en aquell personatge que mira l’escena i provoca una incomoditat. Construeix una raresa rellevant des de l’inici amb una parella, com és el cas de Vells Temps, que parla sobre un personatge que, suposadament, encara no ha arribat però que els està observant. Aquest és un element que crea tensió dramàtica i que no s’ha aprofitat, ja que l’amiga convidada estava mirant per la finestra i no a ells. No s’acabava d’entendre.
Tot i això, crec que la direcció d’actors era correcta respectant els silencis tensos com una partitura musical, incorporant en els personatges aquest esforç per comunicar-se amb intents desesperats d’arribar a l’altre i utilitzant la paraula com a arma de poder.
El que realment em trastoca és l’elecció de l’escenografia. No crec que sigui necessari col•locar una tarima amb dos sofàs que acaben convertint-se en llits. Entenc que Belbel segueixi el realisme de les acotacions del Nobel dramaturg però considero que una posada més intimista hagués beneficiat més a actors i a espectadors. Per què es vol mostrar una grandiloqüent escenografia si la genialitat de la funció es troba en la relació dels personatges? Potser és millor aprofitar les possibilitats de la Beckett i no creure que estem al TNC.
D’altra banda, l’única transició de la funció la trobo bastant prescindible. El canvi de transformar un sofà en llit no em sembla necessari perquè l’espectador pot entendre perfectament la concepció que se li dóna a un objecte a partir de les accions de l’actor. A més, aquesta modificació de l’espai acompanyada d’una música i una llum tènue trenca tota acció dramàtica i suprimeix el temps d’espera del marit i l’amiga mentre que la muller es banya.
Per acabar, es produeix un esclat de llum en finalitzar l’espectacle i es calma anant a fosc. Era un moment de narrativa de la llum que estava esperant durant tota la funció perquè es tracta d’una acotació dins del text de Pinter per donar a entendre que els personatges segueixen igual que al començament i no han pogut fugir del seu passat. Me n’alegro que s’hagi utilitzat aquest signe, però és una llàstima que succeeixi quan els personatges estan ubicats en llocs diferents respecte a l’inici i amb l’escenografia canviada.
En definitiva, la dificultat del text anglès es revela i l’ostentositat no és la resposta. Llàstima pels actors que defensen prou bé la seva feina!
Es pot veure a: Sala Beckett
Text: Harold Pinter
Intèrprets: Míriam Alamany, Silvia Bel i Carles Martínez.
Envía una resposta