La primera edició del Festival Americana, va escollir com a cinta inaugural el primer llargmetratge del director i productor Jordan Vogt-Roberts; un film que ens va convèncer i divertir als que la vam poder veure aleshores i que, afortunadament, ha acabat trobant el camí fins al circuit comercial.
“The kings of summer” és una pel.lícula que ràpidament fa venir a la ment un seguit d’històries, sobretot dels 80, que narraven viatges d’emancipació i autodescobriment, on l’amistat i les ganes d’explorar la llibertat eren el indestructibles vincles que unien un grup de nois. “Cuenta conmigo” és segurament el referent més directe que ens ve a tots a la ment i aquesta bé podria ser l’evolució adolescent d’aquella, amb un to més adult, més gamberro i també més friki.
Els protagonistes, aquests reis de l’estiu, són en Joe (Nick Robinson) i en Patrick (Gabriel Basso), dos joves farts de les seves respectives famílies, les seves normes i un estil de vida on tot és massa segur i anodí. Així que conclouen que les coses els aniran millor pel seu compte i tant bon punt acaben les classes decideixen marxar, construir-se una casa al mig del bosc i crear-se un petit univers on ells establiran les normes i viuran en llibertat, caçant per subsistir. Aviat se’ls uneix l’estrany Biaggio (Moises Arias, el gran descobriment de la pel.lícula), que no tenen massa clar d’on ha sortit però que es convertirà en el tercer partícep de l’aventura.
Mentre van passant els dies en que els seus familiars emprenen la busca dels seus fills, els nois descobriran que el seu somni de llibertat no es tant fàcil de complir i en aquest món on ells són els reis, l’amistat, l’amor i els valors també es posaran a prova.
Jordan Vogt-Roberts roda aquesta història de manera fresca i fluida, amb moments esbojarrats i moments reflexius que plasmen l’esperit de búsqueda de la llibertat dels seus protagonistes i les dificultats que afronten pel camí.
“The kings of summer” no intenta ser una història dramàtica ni realista, i de fet el procés de la construcció de la casa o la dificultat dels adults per localitzar els joves no aguanten un anàlisi de veracitat. Com a discurs sobre el pas de l’adolescència a la maduresa segur que es deixa molts temes en els que aprofundir i a estones la trama està més constituïda per moments que funcionen com a sketch que per una narració progressiva.
Però aquí es tracta d’una altra cosa, de posar en imatges els somnis, vincles i descobriments de tres nois. I encara que no resulti del tot realista, aconsegueix despertar l’empatia i la simpatia de l’espectador. A la vegada que percussions amb tuberies, espases, serps i expedicions de caça arrenquen el somriure del públic. Potser la càmera de Vogt-Roberts sembla passar del frenètic ritme d’un videoclip a la pausada calma de manera erràtica, però no deixa de ser això el que significa ser adolescent.
Envía una resposta