Albert Stark (Seth MacFarlane) és un granger del Salvatge Oest al qui li ha tocat viure en una època a la qual no pertany. Però quan s’ha de batre en duel per la seva estimada, haurà de confiar en la misteriosa Anna (Charlize Theron) perquè li ensenyi a ser l’home que els seus contemporanis esperen.
Les fires poden ser mortals. I el desert. I els salons. Fins i tot el metge o el pastor et poden matar. I és que existeixen un milió de maneres de morir a l’Oest i “Mil maneras de morder el polvo”.
Seth MacFarlane (“Family Guy”) interpreta a Albert Stark, un escèptic fastiguejat amb el salvatge Oest, que creu que és l’únic subjecte a qui el preocupa el fet que qualsevol cosa pugui ser mortal a La Frontera. Apartat de la vida social per no ser el típic vaquer sinó un simple granger, Stark és titllat de covard per qui el rodegen. Així doncs, després de rendir-se durant un duel mortal, la seva xicota el deixa per anar-se’n amb l’amo de la “bigoteria” (sic) local, l’egòlatra Foy, a qui Stark planta cara i el repta a un duel. Però per tenir alguna possibilitat de guanyar, Albert confia en la nouvinguda Anna, una misteriosa vaquera de qui s’enamora, sense saber que és la dona d’un despiadat pistoler.
L’argument és senzill però eficaç, i fa que la pel·lícula funcioni amb bon ritme. El polifacètic MacFarlane sobta amb la seva actuació i no decep com a director ni guionista. Al contrari, sorprèn molt positivament amb un film molt allunyat de la desagradable, estúpida i avorrida “Ted”.
MacFarlane ofereix una fresca, absurda i molt divertida comèdia plena d’humor negre. El fet que aparegui Charlize Theron (“North Country”) ja indicava des d’un principi que el masclisme amb el qual diverses vegades s’ha associat al director i protagonista no tindria molta cabuda en la pel·lícula. I la veritat és que no té cap cabuda, deixant de banda la part prototípica de l’argument i del western de la “dama en apuros” (però que precisament en aquest cas ha estat ella qui li ha ensenyat com escapar d’aquests “apuros”).
Els personatges estan ben dibuixats, començant pel protagonista. La meitat de la pel·lícula es basa en les descripcions plenes d’escepticisme que fa Stark del mortífer Oest, que provoquen riallades ininterrompudes durant llargs moments del metratge. Els seus comentaris fora del context de 1882, són un gag recorrent que representa una peça important del puzle. I, per arrodonir, els inesperats i hil·larants cameos que apareixen ajuden a agilitzar la pel·lícula en els moments més necessaris (mostrant també que Seth és amic de tothom). Un d’ells, el silenciós cameo de Ryan Reynolds, junt amb, per exemple, el particular ball de Giovanni Ribisi, semblen formar ja part de l’univers cinematogràfic de MacFarlane. Molt a l’estil de la trilogia Cornetto.
“Mil maneras de morder el polvo” és una pel·lícula amb molts elements pels quals mereix un visionat: les impecables actuacions, el bon ritme, els gags, la banda sonora, les referències, els cameos (sobretot dos d’ells que no són d’actors sinó directament de personatges cinematogràfics)… Té on escollir entre totes les raons. Però compte, hi ha un milió de maneres de morir a l’Oest, i segur que una d’elles és de riure.
Envía una resposta