El Centro Dramático Nacional presenta la segona edició del festival Una Mirada Diferente amb la intenció de mostrar una visió internacional de l’ art i la discapacitat.
El passat 27 de juny es va poder gaudir d’un dels espectacles de la companyia de los Hedonistas. Els mateixos que ens havien delitat amb el seu concert poètic a El Sol de York el mes de Maig.
En aquest cas, Cristina Peregrina deixa de banda la senzillesa i la sobrietat i es vesteix a ella i a tot l’escenari sense deixar un polsim d’espai buit de missatge o de color. Perruques i talons de dimensions sobrepassades, projeccions documentals, una taula amb cadires de picnic, televisors antics amuntonats i uns quants troncs tallats seria el breu resum del que l’espectador es troba en aquest arriscat espectacle de la companyia madrilenya. Aquesta escenografia respon a la fragmentació del text de Peregrina i a la investigació de la companyia davant d’una part de la societat que no només se sent discriminada, sinó que està oblidada. No es parla de la fam al tercer món ni de les guerres, avui els protagonistes son els nostres ancians.
A escena rebem la presencia de dues dones vestides com Drag Queens i que reciten versos des de la distancia i la ironia. Expliquen histories de vells, de vells que encara tenen somnis i ambicions tot i que nosaltres no ho veiem. Narren, per exemple, el desig d’una dona vella de tenir un fill i de com ell es quedaria orfe als deu anys de vida perquè la seva capritxosa mare havia complert el que volia. Al públic ens fa gràcia però, aquest riure que ens provoca, forma part de la nostra crueltat davant d’aquest sector de la població que gairebé ignorem.
Com seria absurd parlar d’avis sense saber el que realment pensen, se’l hi dona veu de varies maneres dins l’espectacle. Visualitzem en una projecció com li agradaria a una anciana morir i actuen un home gran i senzill que ja no pot veure a la seva filla perquè s’ha mort i a una dona de la seva mateixa edat que es mostra presumida i amb el desig de ser mare.
El més impactant és la lectura de les cartes reals que li escrivia una dona al seu marit sense que ella sabes que estava mort. Ho va escriure fins que un tumor cerebral va poder amb ella. Tot i així, no va deixar de posar-se l’abric que tant li agradava al seu marit per si algun dia la venia a veure.
Malgrat els moments de emotivitat de moments com els de la lectura de cartes, hi ha alguna actriu que s’atreveix a distanciar-se massa de l’espectador i a presentar-se massa hermètica. La intèrpret de llenguatge de signes, que tradueix tota la funció, mantenia una energia molt més entusiasta.
Per suposat , el que es valora en una posada en escena com aquesta son els estímuls estètics que rellueixen constantment com la projecció final en la que s’observa a una dona grafitejant una paret escrivint “Yo solo quiero morir de amor”.
Los Hedonistas ens deixen ben clar que el que hem d’oferir als nostres ancians és amor i amor…
Es pot veure a: Teatro Valle Inclán
Text: Cristina Peregrina
Intèrprets: Margarita Arnaz, Paz Buelta Serrano, Ruth Cabeza, Miguel Ángel Chicot, María Herrero, Cristina Peregrina.
Envía una resposta