Cels – La Finestra Digital

Cels

2014-06-29

8Valoració

Després de l’èxit de crítica i públic que va obtenir per Incendis (temporada 2012), Oriol Broggi i la seva companyia teatral, La Perla 29, busquen tornar a donar en el clau amb una nova adaptació d’un text de l’autor del moment: Wadji Mouawad. Cels es el tancament de la tetralogia La sang de les promeses. Formada per les excel•lents Incendis, Litoral i Boscos. Encara que desconec aquesta última, els altres textos i Cels donen una sensació àmplia de conjunt, d’unitat.

Incendis i Litoral són dues obres que narren un viatge, una cerca. Els seus protagonistes sofreixen la pèrdua o el desconeixement de la identitat pròpia, familiar i política. És la lluita per dotar la vida d’un sentit i l’horror davant la crueltat que significa saber la veritat, la crua realitat. El teatre grec clàssic es present en el viatge dels seus herois tràgics i en les relacions familiars; ja sigui un fill que acompanya el cadàver del seu pare en un infructuós intent de trobar el descans de la seva ànima (Litoral) o el viatge al passat d’una mare morta que emprenen els seus dos fills bessons, amb desgana, i es donen de cara amb el cruel humor de Déu (Incendis).

Un grup secret -que treballa per a una organització internacional- es dedica a espiar trucades telefòniques, missatges de text i cerques d’internet. L’objectiu és prevenir un atac terrorista, hi ha pistes que adverteixen d’un atac imminent. La tensió és palpable i tot esclata quan un d’ells es suïcida. Els cinc protagonistes estan atrapats en aquest búnker, analitzant dades i xifres, on no importa l’ésser humà, ni les motivacions reals, només interessen les pistes. Amb aquest plantejaments anem introduint-nos en un entorn asfixiant, que en certa manera té ressò de l’Àngel Exterminador (Luis Buñuel, 1962) i agafa la forma d’un thriller polític. Els protagonistes obligats a viure tancats, sense llibertat d’acció, obligats a acatar ordres en una kafkiana cadena de comandament. Si en les seves obres anteriors Moahawad assenyalava la importància de la memòria, del coneixement; aquí no ho demonitza però ens adverteix del seu perill, estem abocats a l’acumulació d’informació, de realitat. Ens convertim en peces d’un engranatge que ordena i analitza tots els nostres pensaments i animadversions.

Enfrontar-se a l’anàlisi d’aquesta obra és complex, ja que els mateixos elements que la fan possible generen incomoditat a l’hora de gaudir-la. Els múltiples elements escènics que són necessaris per representar-la fan que l’obra sigui alguna cosa tosca, violenta. Les constants interaccions dels actors amb el so en off o amb les vídeo trucades fan que la narració no sigui fluïda, que l’espectador es distregui amb tota la informació que hi ha a la seva disposició. En l’escenari de la Biblioteca de Catalunya estan els actors poden estar en diverses localitzacions alhora. En un mateix espai estan la sala de treball, el jardí ple d’estàtues i les habitacions dels membres del grup. En més d’una ocasió els personatges solapen diàlegs, entren i surten d’estades. No és una obra fàcil de veure i molt menys de dirigir. Però és una obra totalment necessària, arriscada i valenta.