Paul Maguire (Nicolas Cage) és un respectat home de negocis amb un tèrbol passat que ha aconseguit deixar enrere. Però quan la seva filla és segrestada, els fantasmes de la seva memòria el porten a buscar venjança contra qui ho ha fet.
Quan la por, la culpabilitat i el penediment del passat no et deixen viure el present, la paranoia resultant pot crear una muntanya que no permeti veure el que és obvi.
Paul Maguire, un criminal reformat i actualment promotor immobiliari, viu una vida tranquil·la en la que la seva màxima complicació és preparar l’aniversari de la seva filla adolescent, Caitlin (Aubrey Peeples). Però tot canvia quan, una nit en què Paul i la seva dona estan en un sopar benèfic, la seva filla és segrestada. En aquest moment, la seva vida fa un gir i el Paul del present deixa pas al Paul del passat per trobar als segrestadors. Amb aquest fet s’inicia una trama de venjança i violència que portarà al protagonista de tornada als suburbis, a la guerra entre màfies i a esmenar els seus pretèrits errors, tot embolicat en un viatge de redempció.
L’inexpressiu Nicolas Cage (“Ghost Rider”) interpreta a aquest home trencat pel segrest de la seva filla de manera molt passiva. Potser per això, sorprenentment, aconsegueix estremir al públic en una única escena de desesperació que tradueix, de forma convincent, en crits i violència. Tot i així, Cage carrega amb massa pes dramàtic per a fer creïble el seu personatge durant l’hora i mitja de metratge. Ofereix un personatge que mostra, una vegada més, que a l’actor se li donaria molt millor interpretar un action hero i encarnar així a personatges molt més creïbles i aprofitables dintre de les seves habilitats comunicatives.
El nouvingut a Hollywood, Paco Cabezas (“Carne de Neón”), fa el seu debut com a director d’una producció americana de forma entretinguda, interessant i amb bon ritme. Les escenes d’acció mereixen una menció especial, ja que, tot i que se’n troben a faltar algunes més, les tres o quatre que apareixen donen molt ritme a la història, amb unes perfectes coreografies i un canvi d’estil de rodatge que permeten lluir-se al director i al protagonista. Cabezas falla, però, en l’escena de la persecució automobilística, ja que la posició i rapidesa dels plans no donen una sensació de velocitat i adrenalina, sinó més aviat de mareig i confusió.
“Tokarev” no és una gran pel·lícula, però és recomanable per passar l’estona. Ens presenta una suggestiva i amena història que no avorreix en cap moment, ja que, a mesura que avança la història, el públic veu com es complica més i més la vida del protagonista, mentre es va descobrint el seu passat i entra en una espiral de violència sense control.
Envía una resposta