Amar
8Valoració

Versió en castellà

El Festival de Otoño en Primavera torna a desafiar-nos amb un altre dels seus espectacles dins d’una de les sales més representatives de l’off Madrileny, el Teatro Pradillo.

Una de les característiques d’aquest festival és apropar al públic les grans figures de l’escena internacional. Des del mes d’octubre, artistes com l’Angélica Lidell, el Pablo Messiez, El Conde de Torrefiel, El Piccolo Teatro de Milano o l’André Engel trepitgen els escenaris madrilenys i ofereixen una visió més amplia de què és el teatre a la resta del món.

De vegades, en ocasions com aquesta descobrim aspectes teatrals totalment desconeguts però també arribem a redescobrir-nos amb companyies argentines com la de l’Alejandro Catalán amb el seu sorprenent Amar. I dic “redescobrir-nos” perquè la ciutat portenya presenta un sòlid circuit off, que intenta crear la capital espanyola mitjançant la necessària i precària premissa de “faig teatre com pugui i on sigui”.

M’encantaria dedicar les meves línies a la dicotomia actual del teatre alternatiu. Malgrat, crec que he de treure a relluir les joies argentines que l’escena madrilenya encara no s’ha atrevit a treballar. I sí, dic “treballar” perquè l’espectacle de Catalán va tardar dos anys a crear-se començant des del no res, des de cap tema en concret a tractar. L’únic punt de partida era la manera de treballar de John Cassavetes, donant més protagonisme i responsabilitat a l’actuació dels actors.

En aquest sentit, sembla haver integrat les idees del director americà, ja que la Ximena Banús, en Miguel Ángel Bosco, l’Edgardo Castro, la Florencia Bergallo, el Federico Liss i la Paula Manzone són els veritables protagonistes de l’experiència que viu l’espectador. A això se li ha de sumar la idea de “teatre col•lectiu” o de “grup” dels anys 70 i 80 de la Ciutat del Sol, de la que també s’han enriquit molts dramaturgs contemporanis espanyols.

Amar Teatro Pradillo

Amar és un projecte escènic que treballa amb la simplicitat. Amb la força en la interpretació i la senzillesa escenogràfica elaborada a partir d’elements reciclats capaços de crear atmosferes sensorials molt potents. És el viu reflex de l’expressió “menos es más”.

Es tracta d’una posada en escena que es podria catalogar de cinematogràfica per la intenció d’acotar massivament l’espai al qual ha de dirigir-se la mirada del públic. Mitjançant l’ús de lots i un fosc total es reprodueixen les escenes i es pot arribar a concloure com un treball totalment intimista que no es podria realitzar en un teatre convencional de gran aforament.

El virtuosisme dels actors és el punt clau d’aquesta peça dramàtica. Gràcies al joc i a la improvisació, Catalán aconsegueix que l’espectador es quedi amb la veracitat dels intèrprets i que no estigui pendent de cap altre element escènic.

Com el mateix director diu: “Amar es un malabarismo actoral”. Quelcom bell i poc explotat a la nostra terra.


Es pot veure a: Teatro Pradillo
Intèrprets: Ximena Banús, Florencia Bergallo, Miguel Ángel Bosco, Edgardo Castro, Federico Liss i Paula Manzone.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies