Transcendence
6Valoració

Després d’un atemptat contra la seva vida, el doctor Will Caster (Johnny Depp) mor, però la seva consciència és traspassada a un ordinador. A partir d’aquell moment, el debat entre ànima i robòtica arribarà al seu punt culminant quan el poder del nou Dr. Caster no tingui límits.

El desig més gran dels humans és arribar a ser déus i posseir el control damunt de tot el que ens envolta. Però, què passaria si algú ho aconseguís? O, què passaria si qui ho aconseguís no fos un humà sinó una màquina?

Aquestes i altres preguntes es plantegen a “Transcendence”. Johnny Depp (“Nick Of Time”) interpreta de forma desganada a Will Caster, un doctor expert en intel·ligència artificial, que és assassinat per un grup antisistema contrari als seus avenços tecnològics. Just abans de morir, la seva dona Evelyn, interpretada per una sobreactuada Rebecca Hall (“The Prestige”), aconsegueix traspassar la seva consciència a un ordinador. El problema apareix quan Will li demana que li doni accés a Internet i, amb això, a tota la informació del món.

Deixant de banda les pèssimes actuacions dels actors, el problema principal de “Transcendence” és que, tenint tots els ingredients per ser una gran obra, es queda a mitges, sense aprofitar tot el potencial que la història podria donar de si.

Transcendence

Quan transcorreguda quasi una hora de narració se’ns presenta el conflicte real de la pel·lícula, comencen a aparèixer els millors aspectes de la trama. Aquests moments són portats fins al límit, però no compten amb el suficient temps de metratge per a transmetre la seva força expressiva i argumental. Així doncs, se superposen masses trames i conceptes que podrien haver estat molt interessants, però que acaben quedant poc definits.

El missatge de la pel·lícula es podria resumir en el fet que quan algú mor, res pot reviure’l, ni tan sols una màquina. I en el centre d’aquesta circumstància apareix el debat sobre l’existència de l’ànima o la falta d’ella. Però aquest missatge queda difuminat en una aquarel·la d’explicacions inicials que no fan realment falta, perquè tal com es presenta el conflicte, el públic dóna un vot de confiança i es creu tot el que li diguin. Això no obstant, les explicacions que haurien de ser més curtes es fan llargues i a la inversa, el que inclou una el·lipsi de dos anys que prova de donar credibilitat a la història, però que precisament la hi treu.

“Transcendence” encarna, doncs, una d’aquelles pel·lícules que no es valoren pel que són, sinó pel que podrien haver estat, i que desperten en l’espectador una urgent necessitat que algú adapti el guió i faci la pel·lícula que hauria de ser. Tot i així, totes les idees que apareixen a la pel·lícula són interessants i atractives, amb el que el seu visionat és recomanable. Això sí, amb unes expectatives melancòliques.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies