El monstre de Frankenstein, Adam, ha estat 200 anys amagat, evitant entrar en una guerra entre gàrgoles i dimonis. Però quan la batalla arriba al seu punt àlgid, la criatura sense ànima haurà d’entrar en acció.
La lluita entre el bé i el mal es lliura a la Terra. I entre les ànimes pertanyents al Cel i les pertanyents a l’Infern, es troba la criatura sense ànima que és el monstre de Frankenstein. Un monstre molt ben creat, ja que no se li nota que està fet amb 12 parts de 8 cadàvers diferents. La batalla entre gàrgoles i dimonis s lliura, en concret, en una americanitzada Notre-Dame, on cada nit succeeixen espectaculars combats entre la llum i el foc, dels que inexplicablement els habitants de París no en són conscients.
La trama és complexament senzilla doncs, tot i que pretén tenir un rerefons profund, finalment es basa en una prototípica guerra entre bons i dolents sense cap tipus d’originalitat, i amb un Frankenstein que es baralla contra éssers que el superen. El monstre, anomenat Adam i interpretat per Aaron Eckhart (“Thank You For Smoking”), és suposadament més àgil, fort i veloç que qualsevol humà, tot i que l’únic poder que sembla tenir al film és el de la bona conservació, el que implica un protagonista i un punt de partida poc creïbles.
En 92 minuts, la pel·lícula prova de presentar un nou univers, els personatges principals, la història del protagonista, la filosofia de l’eterna lluita, la barreja i pugna entre ciència i màgia, i unes quantes subtrames. Tot això a una velocitat per sobre de la permesa per l’espectador, que condueix a crear un episodi pilot més que una pel·lícula.
La part bona de la velocitat, d’altra banda, és que el públic no arriba a adormir-se (sí a avorrir-se en certs moments), ja que les conteses són visualment captivadores, amb unes coreografies en la lluita cos a cos notables i uns efectes especials molt ben orquestrats. És necessari remarcar el moment en què Eckhart camina deixant enrere una impressionant batalla final.
Entretinguda i amb escenes d’acció atractives, “Yo, Frankenstein” no implica un abans i un després en la vida de l’espectador, però sí una sortida d’emergència del món real per introduir-se en un sense cap ni peus.
Envía una resposta