100 balas: Hermano Lono
6Valoració

Un tipus gran vesteix una camisa hawaiana, fort que no gros, està cavant una tomba. Reflexiona sobre la mort sota un sol de justícia. D’altra banda, un hispà amb el cos tatuat, mirada intensa i el 666 tatuat al front, escolta les confessions d’un home emmanillat al que han torturat. Ernesto, l’home que sofreix tortura, està deixant anar tota la informació que té, però amenacen amb matar també al seu fill, i no contents amb això, li ensenyen un vídeo pornogràfic protagonitzat per la mare del seu fill, ara també els pertany; Ernesto acaba de confessar, ja tenen tota la informació, ja no és útil. Així que, l’home que té tatuat el nombre del diable en el front, aprofita un ampli tall que té Ernesto en el crani per acabar d’obrir-li el cap amb les seves pròpies mans.

Senyors i senyores, Brian Azzarello i Eduardo Risso han tornat.

Els lectors que ja coneguin l’obra magna d’aquesta parella, “100 balas”, s’hauran adonat que l’home que cava la tomba és en Lono, el personatge més mal educat, salvatge, violent i divertit de tota la saga. Ràpidament entenem que el hawaià va ser un dels pocs que es va lliurar de la mort col·lectiva que va suposar l’últim capítol de la vida dels Minutemen. Doncs bé, “el gos”, s’ha instal·lat al calorós poble de Durango, en una missió cristiana, comandada pel pare Manny, que ajuda a nens orfes, nens sense llar ni pares, com el mateix Lono. El nostre benvolgut protagonista sempre va estar a prop de Graves, Mr Sheperd o el senyor Medici; Lono sempre va funcionar perfectament com a contrapunt de personatges amb text i reflexió, gent amb un pla suprem que ell podria desbaratar, trair o deixar anar una gracieta mentre cometia un horrible assassinat.

VInyeta de "100 balas: Hermano Lono" de Brian Azzarello i Eduardo Risso.

A Durango mana un càrtel del narcotràfic propietat de dos germans anomenats “Les Torres Bessones”. Ells afavoreixen a la missió però alhora tenen atemorits a tots els seus habitants, viuen perquè ells els deixen viure. El xoc serà inevitable i un gran encert de Azzarello és reinventar el concepte del còmic original per brindar una entretinguda trama que beu del millor Peckinpah. Tenim davant nosaltres un western crepuscular, carregat de violència i mala llet, que farà les delícies dels lectors no massa casats amb l’univers de 100 bales, cal deixar enrere la impressionant galeria de personalitats fascinants que habitaven aquelles pàgines; aquest nou treball està més bolcat en la història, en l’impacte que produeix un duel fronterer de ritme trepidant.

Potser el principal problema resideix en el desigual interès que produeixen els personatges secundaris: El pare Manny és un personatge pla, sense profunditat ideològica, la germana June està mal traçada, es queda a mig camí i no desenvolupa el seu potencial, Paulo és un jove que busca redempció d’una manera que ja hem vist una i mil vegades. Sembla que aquesta part de la creació de personatges, Azzarello l’hagi fet amb desgana, sense interès, la seva habitual habilitat per jugar amb la moralitat i la profunditat psicológica aquí brilla per la seva absència. Encara sort que estan els dolents de la funció per equilibrar la balança. Cráneo, el torturador dels tres 666 en el front, és cruel; si fos un film seria el típic secundari roba-plans. Cortez és ambigu, terrible, amb una doble moral que produeix esgarrifances, aquest sí és aquest tipus de personatge que s’espera d’una seqüela de “100 balas”.

VInyetes de "100 balas: Hermano Lono" de Brian Azzarello i Eduardo Risso.

Finalment, de forma breu per la seva indiscutible rotunditat, el treball d’Eduardo Risso -una vegada més- és brillant. Superb. No acostumo a dir-ho ja que sóc un amant del treball de guió, sempre busco la brillantor en el text, però en aquest cas és obligatori comprar aquest còmic pel seu apartat visual. L’harmonia de les pàgines, el bon ritme que aconsegueixen imprimir en la narració és brutal. L’expressivitat dels personatges, l’impacte de les escenes d’acció o la perfecta ambientació de cadascuna de les escenes és marca de la casa. Fixin-se en les pàgines on els personatges mantenen un diàleg, com la perspectiva ens porta a recrear-nos en altres personatges que interactuen sense diàleg. Aquí és tan important la frase que diu el mafiós com els xavals tirant pedres a un espantat gatet. Una vegada més, magistral.


Editorial: ECC
Pàgines: 192
Preu: 17,95 a 19,50 €
Guió: Brian Azzarello
Dibuix: Eduardo Risso

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies