Las dos caras de enero
6Valoració

Ja passada pel sedàs de Hitchcock, Wenders i Anthony Minghella arriba aquesta digna adaptació del debutant director Hossein Amini (guionista a “Drive”)

Basada en una novel·la de Patricia Highsmith “Las dos caras de enero” explica la història d’una parella glamourosa nord-americana que es troba de vacances a Atenes l’any 1962. Chester MacFarland (Viggo Mortensen) i la bella i jove Colette (Kirsten Dunst) coneixen el jove guia turístic nordamericà Rydal (Oscar Isaac) a qui li agrada estafar turistes. Aquest, impressionat per la bellesa de Colette i pels diners de Chester accepta una invitació. A partir d’aquí es veurà immers en una sinistra història que s’anirà complicant.

Hossein Amini, guionista i director del film, presenta un thriller solvent amb la barreja de la foscor dels personatges i la llum del mediterrani. Podríem parlar d’un thriller de suspens a tres. Un relat contundent que entrelliga relacions i desitjos desiguals (o potser no tant). Tot es complica i tots tres estableixen un lligam de dependència mútua de la que els serà difícil escapar. Encertada en el to, el ritme del film permet mastegar la tensió que s’hi va produint a cada moment. De la mateixa manera que la massa d’una croqueta casolana, la trama es va amalgamant a poc a poc, per deixar-la reposar una estona. La justa per tenir l’oli roent, donar forma a la massa, passar-la per l’ou, per la farina de galeta i fregir-la al punt.

Las dos caras de enero

L’excel·lència, un cop més de Viggo Mortensen, s’uneix al bon treball de Kirsten Dunst i d’Oscar Isaac. Un treball de tensions, mirades i gestos que saben expressar allò que les paraules no necessiten. I es que aquell que et sembla de poc fiar et pot ser necessari per a salvar el cul. Així doncs, la gran perla d’aquest film podem trobar-la en les diferents interaccions d’aquest magnífic triangle. Uns personatges complexos i profunds que aniran desvetllant la seva personalitat a mesura que la urgència els va oprimint. En aquest sentit l’herència familiar i el passat viscut prendrà una vital importància en la seva escala de valors.

En definitiva un bon film. Sense massa estridències ni pretensions. Però correcte en la forma i encertat en l’objectiu. On la bondat i la maldat difuminaran les seves fronteres per a trobar-se en un terreny incert. De tensió continua i d’un suspens constant reforçat per l’adequada banda sonora d’Alberto Iglesias, on les intencions i els fantasmes del trident protagonista aniran desfent llurs equipatges. Per a la fi, trobar un nexe de connexió comuna.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies