Una família d’aventurers científics està buscant el meteorit que va acabar amb els dinosaures, quan tenen un accident d’helicòpter. L’únic supervivent és en JJ, un intrèpid nen que, vivint entre animals, s’acabarà convertint en Tarzán.
Per fer una crítica de Tarzán (2013) no fa falta comparar-la ni amb la història original ni amb qualsevol altra versió que s’hagi fet: aquesta adaptació del famós personatge es llueix per si sola.
Només començar la pel·lícula, l’espectador podria pensar que s’ha equivocat de sala. Però no, no està veient Gravity, Dinosaurio ni El Árbol De La Vida. Per si d’un cas, l’innecessari narrador ens explica que per explicar-nos la història del nen que es va perdre a la selva, s’ha de començar pel principi. I s’ho prenen molt al peu de la lletra.
Després d’intentar lluir-se fent una mostra juràssica de mala animació, comença la història que el públic anava a veure. Bé, una cosa semblant. Se’ns presenta a JJ, el fill del matrimoni Greystoke, qui ja abans que passi res ha decidit que s’anomenarà Tarzán, perquè segons ell vol dir “goril·la sense pèl”. El seu pare, amb l’ajuda d’un explorador anomenat Porter, està buscant la ubicació del meteorit que va impactar fa 70.000.000 d’anys a la Terra. Greystoke ja no té forces per continuar amb la investigació i decideix tornar a casa amb la seva família, argumentant que ja han repassat cada centímetre de la selva (menys les hectàrees ocupades per una espècie de palau fet de minerals extraterrestres). Porter, en canvi, decideix quedar-se.
Un accident amb l’helicòpter de tornada i la seva subsegüent explosió, provoquen la mort dels pares d’en JJ, però ell sobreviu sense cap ferida. Kala, una goril·la que recentment ha perdut al seu fill, decideix omplir el buit amb en JJ, i ell el seu amb ella. JJ s’adapta perfectament a la vida símica en menys d’un mes, temps suficient per oblidar-se per complet de la seva vida anterior. 15 anys després, Tarzán ja és un home de cap a peus. Durant aquella dècada i mitja, resulta que Porter ha seguit anant al campament, com a mínim, cada estiu. Però es veu que mai s’han trobat fins que no arriba Jane, una rossa ximple clixé amb qui Tarzán té un romanç tan creïble com el de Kal-El i Lois Lane a Man Of Steel.
A partir d’aquí tot són més incongruències: personatges sense sentit, estranys fets extraterrestres als quals no se’ls dóna cap explicació (incloent-hi un incident contra una planta carnívora gegant amb tentacles), un moment Coldplay que no enganxa ni amb cola, Tarzán amb força sobrehumana, i una frase final memorable (“Tarzán descubrió que no había energía más poderosa que el amor de una mujer”).
Es podrien omplir pàgines i pàgines explicant el dolenta que és la pel·lícula, però no mereix que se li dediqui tant de temps. El pitjor és que han estat necessaris tres països per produir aquest guió. La veritat, hagués estat preferible un remake de George De La Jungla.
Envía una resposta