A “Solo los amantes sobreviven”, Jim Jarmusch ofereix la seva versió personal i completament atípica del món dels vampirs. Ens els mostra cools, cultes, tràgics, amb un pèl d’humor negre i un toc de hipsterisme xuclasang únic.
Profundament deprimit, un vampir, músic, decideix retrobar-se amb la seva amant de tota una vida…vampírica. El que viu l’espectador és un petit espai de temps en l’eterna existència d’uns vampirs que poc tenen que veure amb aquells éssers totpoderosos que veiem al cinema o en les sèries. Són sers amb els seus alts i baixos emocionals, amb els seus problemes, cultes que, en el pas del temps, han quedat desencantats de com ha evolucionat la societat “zombie”, manera com ells anomenen als humans.
Solitaris, excèntrics, amants de les arts, intel·ligents, terriblement romàntics, amb tendència a la depressió i pensar que qualsevol temps passat va ser molt millor, així són els vampirs de “Sólo los amantes sobreviven”. Jim Jarmusch signa una atípica pel·lícula de vampirs, en la qual la cultura ocupa un lloc fonamental. Un film completament nocturn, en què l’edat dels protagonistes xoca amb les maneres del món contemporani. Una pel·lícula on el temps és dilata -i que no nego que es podria retallar una mica- i que peca en algun moment d’excessivament lenta, però que, per altra banda mostra perfectament la perspectiva del temps dels vampirs, el tenen tot a les seves mans, no els cal donar-se pressa.
Però el que fa Jim Jarmusch no és ficcionar sobre una suposada vida vampírica, el que fa és criticar l’existència humana, la pèrdua de valors de la societat, el menyspreu a la ciència i a la cultura a mans d’aquest éssers cultivats que viatgen amb una maleta plena de llibres o remouen cel i terra per una guitarra determinada.
El film es va poder veure en la secció oficial a competició del Festival de Cinema de Cannes i va ser guardonat amb el Premi Especial del Jurat en la darrera edició del Festival de Sitges -va ser un dels títols més destacats en una edició fluixa-.
“Sólo los amantes sobreviven” té un tempo i unes imatges evocadores, uns personatges captivadors al que s’hi sumen unes interpretacions magnífiques de Tilda Swinton, Tom Hiddleston -un actor que trobo un pèl soso, però que aquí fascina- i Mia Wasikowska i un final immillorable.
Envía una resposta