“Va haver-hi un temps on creia de veritat tot allò que deia. Però un dia va deixar de veure tan clarament. No va voler donar-li massa importància, doncs pensava que allò era temporal. I així se li anava passant el temps. Fins que va intentar recordar i va adonar-se que ja no recordava res. Potser era el moment d’intentar redescobrir el seu camí, es va comprar un mapa i una brúixola, va prendre seient a la butaca de pensar i va emprendre el camí cap als principis que retornen.”
L’Espai Brossa acull un antic muntatge de loscorderos.sc que recull la fusió de poemes de Fernando Pessoa i Olivero Girondo i la dramatúrgia que ha elaborat la pròpia companyia, combinada amb una coreografia de moviments harmonitzats dins l’espai sonor construït.
En David Climent s’enfronta a una funció, que perdria matisos si la intentéssim definir, endinsant-se a la historia d’un home que no s’atreveix a viure amb la resta del món per por a patir. Tot i així, un dia decideix omplir-se de valentia i construir els arguments necessaris per convèncer-se a sí mateix de fer la maleta i provocar un gir a la seva vida. Mitjançant els elements que hi ha a escena, juga amb ells amb l’objectiu d’explicar-nos tots els seus pensaments embussats de temor pel món que li espera fora. Es fabrica el seu propi Planning d’acció (o d’inacció) de tot el que començarà a fer a partir de demà per sortir amb la maleta plena de pensaments, creacions pròpies en forma de poemes, cartes o novel•les inacabades i d’angoixa.
Entenem que la seva companya de viatge, la oient silenciosa i alhora complaent del nostre protagonista, és una planta a la que li dona xocolatines. Es crea una bella complicitat a partir de la simple relació entre aquets dos éssers vius:
“(Come chocolates, muchacha,
¡Come chocolates!
Mira que no hay metafísica en el mundo como los chocolates
Mira que todas las religiones enseñan menos que la confitería
¡Si yo pudiese comer chocolates con la misma verdad con que tú los comes
Pero yo pienso y al arrancar el papel de plata, que es de estaño
Echo por tierra todo, mi vida misma.)”
Fins al final de la funció no descobrirem quin tipus de planta és i crec que, en cap moment, se’ns acudirà jutjar de boig a l’heroi d’aquest trajecte. Al contrari, la direcció del propi actor i del Pablo Molinero engendraran un món on la corporalitat de l’actor i la delicadesa amb la que es tracten els objectes ens conduirà a un lloc molt proper a nosaltres, el nen que creix sol amb cabòries i no gosa despullar.
L’actor és l’únic que es troba en calçotets a la sala però és capaç de desvestir a tot l’auditori en els últims versos.
Aneu a l’Espai Brossa per reconèixer allò que no ens hem atrevit a dir de petits i ara ens pertorba de grans.
Es pot veure a: La Seca Espai Brossa
Text: David Climent
Intèrprets: David Climent
Envía una resposta