La Cati i en Nacho es tornen a trobar després d’any sense veure’s. La trobada comporta a què se n’adonin que ara viuen a la mateixa escala, i això a un sopar. Tot un camí per arribar a la notícia: ella té VIH. A partir d’aquí se’ns plateja la història d’una parella que ha de conviure amb el virus, amb la desinformació i amb un acompanyant domèstic irrealment real: la por.
Tota sinopsi estaria mal formulada per avisar a l’espectador de què es trobarà. Discordants es pot definir de moltes maneres, però potser la més encertada seria “comèdia dramàtica”. El tema tractat és el VIH, les dificultats d’una parella serodiscordant i la poca informació amb què compta la nostra societat. Però ReotrCia Teatre aconsegueix que el que ens podria semblar devastador o un melodrama, es converteixi en quelcom natural i quotidià: introdueix al visitant en aquesta vida de parella i fa pensar en què faríem nosaltres, presentant la part bona i la dolenta de cada aspecte.
La naturalitat amb què treballen els actors principals, Irene Hernández i David Teixidó, i la direcció del també intèrpret David Marín, creen una atmosfera de la qual l’espectador se’n sent part. Escenes que en primera instància podrien semblar massa explicatives, més tard resulten necessàries i interessants per a l’espectador. I així cal destacar els papers que ofereix Marín, que fa una perfecta funció d’alleujament còmic, al mateix temps que convida a entrar al públic, per exemple, a la consulta del metge, per poder entendre pel que està passant la parella com si s’hi estigués allà mateix.
La simbologia juga també un paper importantíssim en l’obra de manera molt ben portada. L’element simbòlic de la palla, les reixes, la por representada en probabilitats gal•linàcies i, sobretot, el final, donen a entendre molt dels personatges i del què explica la història: la convivència, els dubtes, l’esclavitud, els informes mèdics, el virus, i les vides de l’un i l’altre barrejades entre alguna cosa que cap dels dos vol, però que els fa més forts per superar qualsevol sot.
Discordants és, doncs, una història que necessita ser explicada, però precisament amb naturalitat, un despertar d’interès per les explicacions, personatges còmics però vertaders i una narració quotidiana que el públic agraeix. ¿Res dolent? Les cadires no eren molt còmodes.
Es pot veure a: Sala Atrium
Text: RetorCia Teatre
Intèrprets: David Teixidó, Irene Hernández, David Marín
Envía una resposta