El Festival de Otoño en Primavera es reinicia amb una òpera txeca als Teatros del Canal. Parlem d’una de les obres més representatives del mestre Janéck: Katia Kabanova. La peça va ser batejada amb el nom de la seva protagonista, una dona casada que s’enamora d’un altre home.
En un primer moment, pot semblar que el tema que es tracta és anacrònic. Si avui en dia algú està amb una persona i estima a una altra, pot deixar la relació que té per començar realment la que desitja, però no ocorre el mateix si ens situem a la Rússia tsarista. “Per sort”, aquesta premissa actual no és valida dins del fet dramàtic en el que s’introdueix el director, André Engel. El més important de la trama és que el director decideix modelar no es tant una anècdota sinó el missatge que es reviu en la majoria dels clàssics: les pulsions del cor, la raó contra la passió…La immortal batalla del deliri versus el judici d’un mateix. El dilema de sempre en un context de 1890 i al que el propi autor es va haver d’encarar.
La posada en escena està creada a partir de blocs que s’assemblen a runes amb les que es pot establir un joc d’entrades, sortides i d’alçades. L’espai no està definit però permet engendrar els distints llocs del muntatge. Per la seva part, el vestuari està elaborat amb línees pures amb la fi de mostrar els sentiments de cadascun dels personatges.
Engel ha intentat apropar-se a la teatralitat i deixar de banda l’ostentosistat de l’art al que està acostumat, l’òpera. Aquí no trobem més instruments que un piano de cua i la veu dels propis actors-cantants. No ens toparem amb un fosso y una orquestra ni a un director que condueixi als intèrprets, doncs estan sols davant el perill interpretant amb bastant credibilitat el seu paper. El més característic de l’experiment que ha realitzat el director és el descobriment d’un temps molt més pausat del que podem estar acostumats amb el teatre de text. Tot i així, els artistes defensen a capa i a espasa cadascuna de les accions molt ben marcades pel director interpretant el llibret de Vincenc Cervinka adaptat per Irène Kudela.
Personalment, crec que s’hauria d’haver arriscat més en la posada en escena i utilitzar els diferents sistemes escènics per aconseguir efectes commovedors com els que es presenten en poca freqüència a escena. S’utilitza un efecte sonor per donar la sensació de turmenta, establint una petita connexió a la “Tormenta”(drama de Aleksandr Ostrovski en el que es basa Janéck). Just després d’aquest moment frenètic, es descobreix un altre en el que la nostra heroïna està apunt d’acabar amb la seva vida i ho manifesta amb un solo a públic que es rebaixa amb la intromissió d’un home vestit de negre amb un pal de cec i uns globus negres mitjançant un temps molt més lent que al que ens hem acostumat al llarg de la representació.
Malgrat aquests punts potents a escena, es troben també alguns que creen confusió a la trama com quan Katia li explica a la seva amiga que està enamorada d’una altra persona mentre li grapeja els pits. I sí, jo vaig pensar el mateix que vostès i vaig arribar a tenir la creença de que el senyor Engel s’havia convertit en un artista totalment modern. Malgrat, la meva desil•lusió va arribar quan vaig entendre que l’amant era un home i que el director d’aquesta peça no s’havia atrevit a transcendir com pronosticava que ho anava a fer amb aquesta òpera.
Es pot veure a: Teatros del Canal
Envía una resposta