“En un moment d’ansietat global, terrorisme, canvi climàtic e inestabilitat política, una jove parella contempla tenir un fill. Si ho pensen massa, no ho faran mai. Però si no ho pensen bé, podria ser un desastre. Volen tenir un fill basant-se en les raons correctes però… quines són les raons correctes? I què serà el primer que es destruirà, el planeta o la seva relació? L’obra de Duncan MacMillan dona veu, a través de dos personatges imperfectes però profundament humans, a una generació per la que la incertesa és una forma de vida.”
L’argument és senzill. To be, or not be, pares d’un ésser humà. Generadors d’una vida nova i autònoma, que creixerà i farà el seu propi impacte en el món. Els dos joves protagonistes estan mirant mobles a l’IKEA quan ell li planteja una conversa sobre el tema, i aquí comença un viatge per tota una vida a través de dos actors heroics i un llit que es transformarà, al llarg del text, en una varietat d’objectes i de llocs diferents.
L’èxit de Pulmons és deu, com en la gran majoria de casos, a la combinació perfecta de tres bons ingredients: un text de qualitat, una direcció inspirada i un treball interpretatiu extraordinari. Un té la sensació, en sortir de l’obra, d’haver presenciat una vida sencera, plena de combats com ho són totes les vides, però farcida també d’una immensitat de detalls que la fan real i pròxima a tots nosaltres. Les particularitats i costums privats de cada parella, la hipocresia que sentim en reciclar, les discussions sobre els sogres, els arguments a favor i en contra de la paternitat (nostra i dels altres), tots aquests petits instants, junt amb els que ens marquen per sempre amb brutalitat, tots ells saben a veritat. Ens fan riure, i ens emocionen, perquè se’ns fan tangibles a través del nostre propi imaginari.
L’ingredient secret és la imaginació del públic, i la direcció de Marilia Samper aposta per donar-li un paper molt destacat, realitzant salts temporals cada cop més llargs (hores, dies, setmanes, mesos, anys) en qüestió de segons, amb unes transicions realitzades amb una sèrie d’accions i poques (a vegades sense) paraules. Aquestes transicions demanen fe per part de l’espectador, però fer el salt resulta tan senzill que aviat l’oblidem, bocabadats amb la facilitat que semblen tenir la Carlota Olcina, exorbitant, fantàstica, i en Pau Roca, un company de duel interpretatiu molt digne. Tots dos fluctuen entre emocions oposades, a vegades qüestió de segons, amb una naturalitat meravellosa. “L’obra és un acte a la corda fluixa per als dos actors” escriu l’autor, Duncan MacMillan, al programa de mà. Un acte prodigiós que no es veu cada dia al teatre.
Després de gaudir de tot aquest talent, el sistema de taquilla inversa ens demana una reflexió activa com a espectadors sobre quin és el cost real de produir un espectacle teatral. Al hall de la Sala Beckett hi podrem trobar dos dossiers amb tota la informació de la producció que acabem de veure, iniciativa de Sixto Paz Productions per apropar el públic a la realitat de la professió i al valor econòmic que té (o hauria de tenir) un espectacle.
Es pot veure a: Sala Beckett
Text: Duncan Macmillan
Intèrprets: Pau Roca i Carlota Olcina
Envía una resposta