En un Auditori ple de gom a gom, l’OBC, comandada pel seu director titular Pablo González, va tancar aquesta excel·lent temporada musical de forma immillorable, combinant modernitat i tradició, en un concert d’allò més variat –Casablancas, Dutilleux, Ravel i Mussorgski–, en el que va destacar el prodigiós violí de Renaud Capuçon.
Gran idea, sens dubte, la d’acomiadar una temporada brillant amb un recital que sintetitza de manera exemplar molts dels millors moments que hem pogut viure en una succesió inoblidable de concerts. Pablo González i la seva orquestra van començar de forma esplèndida escometent els Tres epigrames per a orquestra de Benet Casablancas, que l’OBC ja va estrenar en 2001.
L’humanista del Quatroccento Giulio Cesare Scaligero va destacar d’aquest gènere de composició poètica dues característiques fonamentals: la brevetat i l’enginy. Ambdues estan presents en aquestes belles peces orquestrals del compositor resident de L’Auditori; unes composicions que, en el seu moment, van contribuir significativament a que la seva obra fos encara més reconeguda a escala internacional.
La depuració del llenguatge clàssic i les gosadies avantguardistes conviuen en aquests delicats epigrames d’una brillant orquestració i marcat sentit del contrast; una indubtable mostra del talent compositiu de Casablancas que l’orquestra va saber mostrar en tots els seus matisos.
A continuació, una altra peça contemporània –Sur le même accord, Nocturn per a violí i orquestra–, una de les darreres creacions de Henri Dutilleux, dedicada especialment a la gran violinista Anne-Sophie Mutter. En aquesta ocasió, vam poder gaudir a més del talent i la sensibilitat del jove i prestigiós violinista francès Renaud Capuçon. A les seves mans la cataracta de variacions d’un simple acord de sis notes ideada per Dutilleux va sonar inspirada i cristal·lina, amb tota la força poètica de la partitura. Tot seguit, la rapsòdia Tzigane, una altra mostra –fa un parell de setmanes ja vam poder gaudir una commovedora versió del Bolero– del geni de Maurice Ravel. L’obra combina els solos virtuosos –ideals per al lluïment de violinistes del nivell de Capuçon– amb brillants irrupcions orquestrals, que donen fe del talent del compositor francès al que Ígor Stravinsky va anomenar “el rellotger suís” per la seva precisió en l’orquestració.
Després del descans, González i una OBC en plena forma ens van delectar amb una recreació de Quadres d’una exposició de Modest P. Mussorgski (en la versió orquestrada precisament per Ravel). Va ser mitja hora més de pur delit, en la qual el talent del compositor de Sant Petersburg per “il·lustrar” musicalment els quadres i dibuixos del seu amic Victor Hartmann va lluir del tot en una versió imponent. Va ser una immillorable forma de tancar una temporada a recordar i, de pas, anunciar ja l’arribada de la vinent, que sens dubte ens permetrà gaudir de molts més moments de felicitat. Però abans, l’orquestra oferirà encara alguns recitals més; entre ells un concert gratuït a la platja de la Barceloneta (el 21 de juny) que jo de vostès no em perdria. Queden avisats!
Envía una resposta