Arte Facto
8Valoració

Fa uns anys, una amiga em va dir que una professora li va preguntar quina era la seva paraula preferida. Jo em vaig fer la mateixa pregunta però mai vaig revelar el vocable que em removia alguna cosa dins meu. Per si algun dia se m’oblidava, Los Hedonistas es van encarregar de recordar-me el pes de cada paraula y, sobretot, el de la meva paraula.

El Sol de York aposta fort dins del Festival Surge de Madrid amb propostes arriscades que poden no tenir una altra rendibilitat. I és una pena dir això últim d’un muntatge que té com a fi enaltir la paraula.

La companyia de Los Hedonistas, capitanejada per Cristina Peregrina, presenta poemes desafiadors de les pors intrínseques d’un mateix, odes sobre els costums de la societat postmoderna tintades d’humor i estrofes marcades pel tema de l’amor. “Porque el amor todo lo puede, ¿no?” Entenen cada composició com quelcom que va més enllà del paper i proposen la fusió de diferents disciplines artístiques perquè l’espectador rebi l’impacta de cada vers. Aquest còctel, que serveixen de dijous a diumenge a l’atractiu barri de Chamberí, pot embriagar més que l’alcohol rus per la seva combinació d’ingredients com un baixista barrejat amb una projecció, que arriba a ser més electritzant que ell, i la veu i ànima de Peregrina i la resta de la companyia. Però el pitjor de tot, és que un cop es prova un es vol més i “l’engatament” l’empeny a una a ser totalment vulnerable pel riure i el plor.

La posada en escena recrea una sala d’estar de casa amb una làmpada centrada i unes catifes. Una manera d’apropar-se a la poesia d’anar per cara despreocupant-se d’embellir les transicions de les diferents rimes prosístiques.

En definitiva, crec que s’ha d’anar a enfrontar-se amb l’arma que no vol deixar a ningú indefens. Si vostè no és poeta és perquè no vol. Poeta és aquell que es juga la vida per la paraula, deia Maiakovski:

“Ciudadano inspector de impuestos, le doy mi palabra:
las palabras le cuestan al poeta mucho dinero.
En nuestro lenguaje la rima es un barril:
un barril de dinamita. La rima es un detonador.
El verso se deshace hacia el final y estalla:
y la ciudad salta al cielo volada en una estrofa.”
Personalment, definiria aquest espectacle amb un petit fragment que em va trencar:

“Mientras recorro el mundo me oigo.
Le doy poca importancia a lo que digo.
Le doy poca importancia a la razón y me descalzo.
Sigo andando, siempre sigo andando.
Cada vez que viene alguien pasa algo.
Cada vez que pasa algo, pasas tú.
Tú, qué palabra más bestia.
Bestia, ¡Qué palabra!”

Insisteixo: “Tú, qué palabra más bestia” Quina funció més bèstia i confessional. Ni que “tú” fos la meva paraula preferida.


Es pot veure a: El Sol de York

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies