Amb la seva tercera novel·la, després de més de deu anys de silenci, la nord-americana Donna Tartt confirma el seu estatus de “nou clàssic” de les lletres contemporànies. “El jilguero” és una novel·la de dimensions –més de mil pàgines– i ambició vuitcentistes, que es devora amb avidesa i roman en el record llarg temps després de la seva lectura; una obra esplèndida mereixedora del premi Pulitzer, que confirma el talent de l’autora de “El secreto”.
No sé si a vostès els passa el mateix que a mi: amb freqüència em sento una mica aclaparat pels escriptors omnipresents, hiperproductius, que semblen multiplicar-se pertot arreu com si disposessin de temps, idees i capacitat de treball infinits. Potser per això em commou especialment l’existència d’una escriptora eremita i “misteriosa” com la nord-americana Donna Tart; qui al llarg d’una mica més de trenta anys ens ha lliurat únicament tres novel·les; això sí, voluminoses i de qualitat superlativa. La resta del temps, Tartt s’ha retirat discretament a viure i escriure, per reaparèixer únicament a la llum una vegada hagués conclòs la seva feina. Ella mateixa ha confessat que escriu amb lentitud, com si construís una miniatura virtuosa; sense preocupar-se mentrestant de mantenir la seva presència en els mitjans o de complir amb les expectatives del mercat. La seva tercera obra –El jilguero– ha provocat que les revistes culturals i els diaris d’arreu tornin a parlar d’ella en termes entusiastes, a més de brindar-li el reconeixement del Pulitzer.
El jilguero és una d’aquestes novel·les-riu i vocació dickensiana que tant agraden a la seva autora, una bildungsroman en tota regla que ens explica les desventures de Theo, un jove que als tretze anys perd a la seva mare en un atemptat terrorista en el Metropolitan Museum de Nova York. Theo fuig del museu després de l’explosió amb un petit quadre que es convertirà en molt més que el seu amulet protector després de la desgràcia. El petit llenç de Carel Fabritius al que el jove uneix la seva existència és aquí el MacGuffin de la novel·la, però també la perfecta imatge icònica que condensa totes les peripècies vitals del seu protagonista. Theo troba en la pintura de l’ocellet encadenat una imatge commovedora que il·lumina la seva ànima i que d’alguna manera indescriptible li ajuda a fer front a les adversitats i a mantenir-lo amb vida. Com ell mateix afirma al final de la novel·la, “el quadre també m’ha ensenyat que podem parlar uns amb els altres a través del temps”. I això és justament el que fa aquest Oliver Twist del segle XXI, “dialogar” amb un ocell presoner, o potser amb l’autor de l’obra, tractant de trobar respostes, o simplement consol, en la reduïda superfície del llenç. Theo aconsegueix tirar endavant malgrat el trauma que marca abruptament la fi de la seva infantesa, ajudat per una sèrie de personatges tan existencialment perduts com ell: el malenconiós adolescent Andy Barbour; el desastrós pare de Theo, Larry; el restaurador de mobles, amic i mentor Hobie; el seu company d’aventures juvenils Boris, amb qui s’inicia en el costat tèrbol de la vida; la jove Pippa, també sacsejada per la pèrdua, de la qual cau fulminantment enamorat… i, per descomptat, la desconeguda cadernera lligada per la pota a un barrot.
Abans de la desgràcia que marcarà el seu futur, la mare de Theo s’atura davant una altra miniatura pictòrica en el museu, una naturalesa morta holandesa, i entona una espontània defensa del valor artístic d’allò microscòpic, del detall revelador –“un pètal marcit o una taca negra en una poma”– que transmet un inesperat “missatge secret”. En les més de mil pàgines de la novel·la o en la reduïda pintura de Fabritius es troba part d’aquest “misteri” que Theo tracta de comprendre: que tot és efímer, que la vida ens condueix irremeiablement cap a la mort, però que mentrestant hem de submergir-nos de ple en el moll de l’os de l’existència.
Editorial: Lumen
ISBN: 9788426422439
Pàgines: 1152
Preu: 24,90 €
En 1992 Donna Tartt es va donar a conèixer al gran públic amb "El secreto", una primera novel·la que va servir per situar a l'autora en les files dels clàssics contemporanis. Després de l'èxit enlluernador d'aquella proposta, van transcórrer onze anys de silenci. Va haver-hi llavors qui va pensar que Donna Tartt passaria a la història per ser l'autora d'una sola i magnífica novel·la, però a principis de 2003 la gran escriptora meridional, que ha anat construint el seu estil en la tradició de Dickens, Melville i Kypling, va tornar a triomfar amb "Un juego de niños". Ara, onze anys després, ha donat el millor de si mateixa amb "El jilguero", la seva novel·la més recent, que ja ha collit un èxit sense precedents a Estats Units i Europa, i està destinat a convertir-se en un clàssic del segle XXI.
Per casualitat no sabràs si alguna editorial té la intención de traduir el llibre a l català?