Lulú, mujer desnuda

2014-05-25

8Valoració

No s’enganyin: malgrat que el que el títol pugui insinuar, aquesta no és cap història eròtica sobre una nimfa nua anomenada Lulú, sinó una sincera i commovedora història sobre una dona corrent d’uns quaranta anys, mare de dos fills, que decideix abandonar-ho tot per uns dies i reinventar-se a si mateixa en un poble de la costa francesa. Un extraordinari còmic verité que confirma el bon fer de l’autor de Los ignorantes.

L’atzar és “un bromista obstinat”, ens diu Étienne Davodeau en el seu avís preliminar a la lectura d’aquesta emocionant novel·la gràfica, un relat solar de transformació que en alguna cosa ens recorda les ficcions sentimentals i mediterrànies de la cineasta Agnès Varda. I és que, tal com pronostica el seu autor, són precisament una sèrie de trobades “casuals” –amb la viatjant comercial Solange, amb el ex presidiari “de bon cor” Charles i els seus extravagants germans, amb la valerosa i llenguallarga jubilada Marthe…– els que marcaran un punt d’inflexió vital en l’erràtica i desdibuixada trajectòria de Lulú, una extenuada mare de família, que es presenta a l’enèsima i infructuosa entrevista per aconseguir una feina que no desitja en realitat. A la sortida, Lulú pren una inesperada decisió, sense gairebé reflexionar: retardar el seu retorn a casa, concedir-se una pausa per descansar de les seves responsabilitats com a mare, i sobretot com a esposa del desastrós i malcarat “nen gran” Tanguy. A poc a poc, Lulú comença a descobrir per primera vegada el sabor de la llibertat, a viure d’una forma completament diferent a la que els seus familiars i amics –tots els que creuen conèixer-la bé– haguessin pogut mai imaginar. Precisament són els seus millors amics els encarregats de relatar-nos les peripècies d’una Lulú que inicia el relat com una figura deprimida i fràgil i que finalment aconsegueix “ressuscitar”, donant un inesperat gir a una vida dominada durant massa temps per les rutines i l’avorriment.

Tres anys abans de presentar a França la seva excel·lent novel·la gràfica de vocació documental Los ignorantes (2011) –ja comentada des de La Finestra Digital–, Davodeau va publicar la primera part de les aventures i desventures de la imaginària Lulú, un retrat veraç d’una dona que decideix desaparèixer de cop i volta, que tindria continuació en un segon volum publicat en 2010. La història de Lulú va ser tan ben acollida al país veí que recentment ha estat adaptada al cinema per la realitzadora Solveig Anspach. Ara, amb el bon gust i cura habituals, edicions La Cúpula compila ambdós lliuraments del còmic original en un sol tom que confirma el mestratge del creador de Rural per emocionar al lector amb una sèrie de “històries mínimes” de vocació verité, que es gaudeixen com a petits “contes morals” (en el sentit que li donava al terme el cineasta Eric Rohmer), marcats pel pas de les estacions, els bells paisatges de províncies, els personatges de vides poc o gens heroiques, i un humor soterrat que l’autor combina amb delicadesa amb una evident consciència social. Abans, Davodeau ja havia assajat semblant fórmula magistral en la inusual (i magnífica) road-movie Le Constat (1996) o en Quelques jours avec un menteur (1997), la divertida crònica del estrambòtic viatge de vacances d’un grup d’amics al voltant dels trenta anys. Lulú, mujer desnuda confirma alguna cosa que la lectura d’obres com Los ignorantes o Rural ja ens havia fet sospitar: Davodeau és un dels grans narradors actuals d’un mena de nou “naturalisme francès” que entronca amb l’esperit de cineastes com Rohmer, Varda o el més recent Laurent Cantet, i que troba en la novel·la gràfica el mitjà ideal per commoure al lector amb una sèrie de cròniques que combinen amb mestratge ficció i documental, testimoniatge i imaginació. Facin-me cas i no es perdin la fugida i transfiguració de Lulú, una dona ben “normal” que acaba revelant-se com un ésser extraordinari, d’aclapadadora humanitat.