A punt d’abordar el sprint final, arriba l’huracà Godard que revoluciona el festival – almenys pels escassos passis de premsa habilitats i el complicat d’aconseguir colar-s’hi -, si bé és improbable que una obra tan personal i diferent tingui lloc al palmarès. Hazanavicius i Loach deceben amb les respectives històries que simplifiquen massa la realitat com per ser efectives.

Això de Jean-Luc Godard és un espècie de religió. O de secta, almenys. El seu déu és el director suís. I els seus fidels són pocs però molt fidels. Per això, al seva última pel.lícula, Adieu au langageha generat l’esperada divisió d’opinions. Uns l’han aplaudit d’allò més. Altres l’han esbroncat o ni tant sols s’hi han molestat. A la pel.lícula, Godard diu adéu al llenguatge narratiu. I al líric. I a les normes. I a les convencions. Fa el que li dóna la gana, conscient de que a aquestes alçades no té res a perdre.

L'equip de "Adieu au langage" a la catifa vermella

Adieu au langage’ és un collage d’imatges d’orígens variats – s’han utilitzat diversos tipus de càmeres – diferents resolucions, exposicions, filtres,… –es proper a la vídeo creació que qualsevol obra que es projecti a qualsevol cinema del món. I per si fos poc en 3D. La historia, si és que importa, és la d’una parella, casada ella, solter ell,  que fan l’amor, s’enfaden, es reconcilien i de sobte adopten un gos que passava per allí. Amb diàlegs del tipus ‘sempre que et parlo d’igualtat em parles de caca. – És que en això som iguals’ victorejats en plena projecció pels seus fidels. Hi va haver un temps en el que el cinema de Godard innovava. Amb ‘Adieu au langage’ cabria preguntar-se fins a quin punt és cinema i fins a quin punt és innovador.

Fa tres anys, Michel Hazanavicius va sorprendre el personal amb ‘The Artist’. Tot va començar a Cannes, que el festival va repescar per a la competició a última hora i va acabar portant al director francès, 9 mesos més tard, a l’Oscar.  En aquesta edició del festival ha presentat The Search, pel.lícula inspirada en ‘Los ángeles pedidos’ de Fred Zinnemann, en que l’acció es trasllada a la Txetxènia de finals dels 90.

Bérénice Bejo, Abdul-Khalim Mamatsuiev i Michel Hazanavicius

La pel.lícula arrenca amb un pròleg en el que un soldat rus grava amb la seva càmera de vídeo l’assassinat d’una família txetxena. Partint d’aquest moment, el film dóna pas a quatre subtrames que es creuaran en algun moment de les massa llargues dues hores  mitja de pel.lícula. Per un costat, la del nen de 9 anys que juntament amb el seu germà petit han sobreviscut a la matança dels seus pares i haurà de buscar-se la vida per seguir vivint. Per altre, la d’una increïblement càndida funcionaria de l’Oficina dels Drets Humans de la Unió Europea que prova de convèncer els seus caps de la importància del que està passant a Txetxènia. I, a més, la d’una treballadora nordamericana (Annette Bening) d’una ONG que s’encarrega d’acollir nens de la guerra i, per últim, la d’un jove rus de vint anys que després que el pesquin portant droga, l’obliguin a allistar-se a l’exèrcit. Aquesta és la trama amb major valor cinematogràfic, però també la que té menys relació amb la resta.

The Search’ és simplista i falta de rigor; tot sembla passar per conveniència del guionista, no per la lògica interna de la situació o del personatge. La pel.lícula divaga durant dues hores i mitja d’una història a l’altra, d’un personatge a l’altre, sense acabar de centrar-se en cap dels temes que planteja amb una intensitat que resulta falsa, sense força. Hazanavicius fracassa en el seu intent de fer cinema seriós i ‘important’.

Ken Loach, el recordman de participacions a Cannes amb 12 i premi en 5 d’elles, incloent la Palma d’Oro per ‘El viento agita la cebada’ al 2006, ha presentat Jimmy’s Hall, que sembla que podria ser la seva última pel.lícula de ficció.

Ken Loach davant la premsa, presentant ‘Jimmy’s Hall’

Ambientada també a Irlanda, però 10 anys més tard que la pel.lícula mencionada, quan a la tornada d’una estada de diversos anys a Estats Units, convencen en Jimmy Gralton perquè torni a posar en marxa el Hall, un local on es reuneixen els joves per escoltar música, ballar, fer les seves festes, cursos i tot tipus d’activitats. Quan les forces vives del poble, església inclosa, vegin en aquesta sala un obstacle per imposar el seu ordre, faran tot el possible per tancar-lo.

Des de ja fa un temps, les pel.lícules de Loach semblen simples mitjans per transmetre el seu missatge. El problema és que cada vegada ho fa de manera més simplista, reduccionista i maniquea. En aquest cas, els irlandesos de peu, progressistes, comunistes i reprimits, són els bons. Els poderosos, el establishment, l’església, els nacionalistes i els conservadors són els dolents dolentíssims. I partint d’aquí, el seu objectiu sembla ser el d’introduir la seva visió de forma amable, simple i sense complicacions. Aquest Loach no busca remoure consciencies, sinó pujar la moral a l’espectador amb un producte correcte, acadèmic i de fàcil digestió. El cinema de Loach fa temps que va perdre la seva pegada i el seu objectiu actualment sembla ser el simple entreteniment.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies