Big bad wolves
8Valoració

Amb el premi a la millor direcció al Festival de Sitges, arriba aquest thriller brillant. On la venjança, un cop més, caminarà vora del precipici.

La revenja com a fil conductor d’una trama senzilla i directe. La mort d’una nena se’ns presenta com un fet traumàtic que cal aclarir. La policia israelita fa ús d’uns mètodes no massa adients. Retiren temporalment el policia encarregat del cas. I entra en escena el pare de la víctima, un home psicòpata, disposat a qualsevol cosa per a fer confessar el sospitós principal, un mestre de religió. Aharon Keshales i Navot Papushado, directors i guionistes, fan ús de tota aquesta amalgama d’ingredients per a presentar un film amb aroma essencial tarantinià a “Reservoir Dogs”.

Amb uns personatges molt marcats i amb una pregunta sempre al cap: serà ell? Dins d’un llenguatge fílmic sobri, aquesta proposta, dinàmica i persuasiva, atrapa l’espectador en una xarxa argumental ben teixida. Cap escena prescindible, cap tret de comicitat sense sentit. Tots i cadascun dels detalls de la narració estan tractats amb cura. El ritme, adequat al thriller que proposa, pren un gran aliat en les interferències humorístiques que apareixen intel·ligentment. Fins i tot, el conflicte entre àrabs i israelites pren un caire de befa desenfadada. Aquesta gran habilitat per enganxar i desenganxar el to general el fan impecable en la forma.

Big bad wolves

Un guió que porta el drama a l’extrem. La revenja pot ser perillosa, la tortura estèril. Quan l’obsessió es torna malaltissa a la cerca de la veritat, l’error pot ser més aprop del que ens pensem. Amb una línia argumental simple, la història és capaç de mantindre’ns en un dubte constant fins al final. A més, la triada protagonista, amb la interpretació destacada de Tzahi Grad en el paper de Gidi, ajuda a mantenir el nivell i la tensió en el llindar de l’exageració. Una història de terror psicològic on la frontera entre els seny i la rauxa queda desdibuixada per la psicopatia. En aquest entorn, la delimitació entre el bé i el mal acaba reinventant el terme justícia.

On es troba el límit que ens donarà la veritat? I un cop assolida, què? Un retrat cru, on la venjança condueix, més que a redimir el mal, a multiplicar el sofriment. La frontera entre psicopatia i l’ull per ull deixa erm el camp de la legitimitat. I és que el dolor, pot esdevenir un detonant perillós per acabar en una malaltia terminal que es menja a ella mateixa. Un final brillant. Del que et deixa glaçat i et convida a reflexionar. Sobre el seu sentit, sobre com hem arribat fins aquí.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies