El zoo de vidre
6Valoració

El Teatre Goya Codorniu acull en aquests moments una gran peça de Tennessee Williams: El zoo de vidre. Transporta a un passat americà, a un passat quotidià, a un passat depressiu, a un passat dilatat, a un passat que, en definitiva, per l’espectador, es fa una mica massa avorrit. Quatre personatges recorren aquest passat, sovint uns amb més gràcia i veritat que d’altres.

“I didn’t go to the moon, I went much further – for time is the longest distance between places” | (Tom) T. WILLIAMS

El meravellós Tennessee sempre es va encarregar de deixar una gran petjada personal en els seus personatges a tots els nivells físicoemocionals. I s’agraeix molt, perquè les persones que condueixen en el fil de la història tenen contundència i precisió per sobre de tot. És tot un regal poder posar en escena un text d’aquest autor ja que enriqueix a qualsevol que s’hi vinculi, des de l’actor a l’espectador.

En aquest moment es pot veure, escoltar i sentir El zoo de vidre, escrita l’any 1944, i considerada una de les obres més autobiogràfiques. La trama ubica la situació entre el món real i el que hom està disposat a veure. S’escenifica amb una família del sud d’Estats Units col•locats a la Gran Depressió nord-americana, a l’any 1930. La lidera la mare, Amanda, que és persistent, controladora i defraudada per la soledat que sent des que el seu marit i pare dels seus dos fills, Tom i Laura, va decidir fugir i els va deixar sense previ avís. L’objectiu de la família en sí és tirar endavant i la mare, dona de casa, ho té clar: en Tom espavilar amb la feina i la Laura espavilar amb els estudis o bé casar-se. I aquí és on entra el quart: Jim, el pretendent que tant desitja la mare i que visualitza com a la solució ideal per sortir de la crisi i encarar-se bé cap al futur.

El nivell escenogràfic és correcte. El màxim sorprenent és una boca d’entrada de personatge pel sofà; d’altra banda, el que més molesta, és una escala d’incendis malgirbada amb teles que pengen de qualsevol forma i que poc sentit té. Bàsicament una estructura que considero desproporcionada i gens profitosa, tant pel joc interpretatiu com per l’espacial.

El zoo de vidre Teatre Goya Codorniu

La feina dels actors en general encertada però poc jugada. Míriam Iscla en el paper d’Amanda li troba tota el cromatisme i dóna molta vida. Segurament és amb el que més es queda un de tota la funció. Dafnis Balduz és potent i destaca per la presència vocal. Pel que fa la resta de repartiment: el personatge interpretat per Peter Vives, simplement pel fet de no ser part de la família en qüestió, hauria de crear més contrast. Meritxell Calvo es queda força curta pel que fa la veu, la meitat de la funció no se la sent, i això és bastant problemàtic. Òbviament la timidesa del seu personatge li dóna aquesta característica però es pot abordar des d’un altre lloc i fer que s’escolti i es senti la paraula de Williams.

Però suposo que tot ve d’una arrel: la proposta de direcció de Josep Maria Pou és tan summament dilatada que els silencis buits, les transicions insignificants, les músiques de fons, sense cap mena de joc, i tota la decoració extra no hi té cap cabuda en un text com aquest. Necessita més ritme, més quotidianitat; les discussions ho tenen, però la resta no. Dues hores de funció amb entreacte no té cap sentit per una història com aquesta.


Es pot veure a: Teatre Goya Codorniu
Text: Tennessee Williams
Intèrprets: Míriam Iscla, Dafnis Balduz, Meritxell Calvo, Peter Vives

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies