El sistema de castes i prioritats imperant al Festival de Cannes pel que fa als acreditats de premsa, m’havia impedit poder veure la nova bogeria de Cronenberg fa uns dies. Un cop repescada, avui toca la crònica de ‘Maps to the Stars’ juntament amb uns breus comentaris sobre algunes de les pel.lícules més interessants vistes fins ara fora de concurs.

Diuen que fins a Maps to the Stars David Cronenberg mai havia rodat a Hollywood. Amb Canadà i Europa en tenia prou. I després de veure la pel.lícula, el que queda clar és que Cronenberg no va anar a Hollywood a fer amics. ‘Maps to the Stars’ és una sàtira àcida i delirant del Hollywood actual, de la seva afició per les seqüeles absurdes, la seva obsessió per les recaptacions, les seves estrelles i el seu entorn. Sobre tot el que rodeja a la industria de l’entreteniment.

Robert Pattinson, Julianne Moore i David Cronenberg

Tant lliure i imprevisible com magnètica per l’aficionat al cinema. La pel.lícula es centra en la família Weiss, composada per un gurú televisiu de l’autoajuda, el seu fill de 13 anys estrella de cinema acabat de rehabilitar, l’abnegada esposa i la seva filla gran (estupenda Mia Wasikowska) que acaba de sortir d’un sanatori mental i que arriba des de Florida disposada a liar.la. Amb ells, una actriu madura (Julianne Moore tant fantàstica com sempre) que vol aconseguir el paper que ja va interpretar la seva mare 30 anys enrera al remake que s’està preparant i un xofer bastant perdut (Robert Pattinson) que passava per allí.

A partir d’aquí, el guió de Bruce Wagner planteja un argument estrambòtic propi del culebrot més desbocat que sembla riure’s de sí mateix, a la vegada que critica la capacitat de Hollywood per generar-los. Les continues referències de ‘Maps to the Stars’ a noticies, series i pel.lícules recents l’enganxen a l’actualitat.

Mia Wasikowska i Julianne Moore

13 més en curt

Al festival de Cannes no només es viu de la secció a concurs. Existeixen també les sessions especials, les de mitjanit, Un Certain Regard, la Quinzena de Realitzadors, la Setmana de la Crítica,… que fan del festival un monstre completament inabastable. Aquí van  breument comentades algunes de les pel.lícules més destacades vistes fins al moment a les secciones paral.leles.

The Salt of the Earth de Wim Wenders i Juliano Ribeiro Salgado. Impressionant documental basat en les fotos de Sebastiao Salgado, pare del codirector, que repassa algunes de les majors desgracies ocurregudes al món durant els últims 40 anys (Ruanda, Etiopía, Kuwait, Yugoslavia…) i ens descobreix alguns paraisos perduts. L’únic pero, una oloreta de publireportatge en la part referida a la recuperació de la granja familiar a Brasil. Cinema polític i ecològic de molts kilats. Presentada a Un Certain Regard.

Turist (Force Majeure) de Ruben Östlund. Una de les sorpreses d’aquesta edició. Les vacances familiars d’una familia aparentment ideal donen lloc a un àcid i divertit anàlisi del comportament humà, de les relacions familiars i dels rols dins del matrimoni. Presentada a Un Certain Regard.

L'equip de "Turist"

Bande de Filles de Céline Sciamma. La directora de ‘Tomboy’ torna als temes de la seva anterior pel.lícula, la necessitat de formar part del grup i el descobriment personal i sexual d’una jove, però aquesta vegada de forma més ambiciosa, amb una lectura més universal i protagonitzada per una jove de 16 anys dels suburbis de París. Molt cuidada visualment, destaca per la utilizació de la música per crear l’atmosfera d’algunes de les seves seqüències, si bé narrativament és fluixa en alguns moments.

Coming Home de Zhang Yimou amb Gong Li. Melodramón amb aroma (segons alguns pudor) clàssic amb el clar objectiu de fer plorar als espectadors. Amb molts ho aconsegueix. Bellíssima fotografia. Destaca una magnífica seqüència en una estació que és un prodigi de planificació per aconseguir tensió. Presentada fora de concurs.

Amour Fou de Jessica Hausner. Austeritat a la planificació, en els decorats i en les interpretacions al servei d’una comèdia romàntica. Però romàntica en el sentit del moviment alemany de finals del XVIII. Res a veure amb la definició de Hollywood. Presentada a Un Certain Regard.

National Gallery de Frederick Wiseman. El veterà director nordamericà planta la seva mirada al museu de Londres i els seus treballadors i firma un dels seus millors films dels últims anys. El millor: com atrapa les mirades dels visitants al museu que miren els quadres. Voyeurisme pur. Presentat a la Quinzena de Realitzadores.

Mads Mikkelsen, Eva Green i Jeffrey Dean Morgan

The Salvationde Kristian Levring amb Mads Mikelsen i Eva Green. Esbojarrat western danès amb planificació passadíssima de voltes, fotografia plena de filtres que acomplexen l’Instagram i un argument rocambolesc. L’esperit del còmic més esbojarrat ideal per una sessió de mitjanit.

Red Army” de Gabe Polsky. Documental resulton sobre els jugadors de l’equip de hockey sobre gel rus dels 80, utilitzats com a eina de propaganda en plena guerra freda i que van acabar jugant amb els grans equips nordamericans. Presentada en sessió especial.

The Disappearance of Eleanor Rigby amb Jessica Chastain i James McAvoy. Fusió de les dues pel.lícules que es van presentar a Toronto explicant la mateixa història des dels dos punts de vista dels seus protagonistes, executada per Harvey Weinstein a major glòria de Jessica Chastain que des d’ara es converteix en candidata a l’Oscar. A la pel.lícula se li noten massa les costures i les intencions de pel.lícula feta ‘pels Oscar’. Presentada a Un Certain Regard.

Jessica Chastain i James McAvoy

Bird People de Pascale Ferran amb Anaïs Demoustier i Josh Charles. Sorprenent proposta de la directora de ‘Lady Chatterley’ que explica en una pel.lícula dues històries el principal nexe d’unió de les quals és que transcorren a l’aeroport Charles de Gaulle de Paris. A la primera, un alt executiu d’una empresa nordamericana decideix canviar de vida per ser lliure com un ocell. A la segona, una netejadora de l’hotel… (no es pot dir res més perquè la directora ha demanat expressament que no se’n reveli res). Cinema sorprenent, lliure i arriscat que funciona. Presentada a Un Certain Regard.

Jaujade Lisandro Alonso amb Viggo Mortensen. El director de ‘Liverpool’ es fica en una superproducció (pel seu estandard) d’època en la que hi ha més diàleg que en totes les seves pel.lícules anteriors juntes. Un inici cadenciós va preparant poc a poc a l’espectador més pacient per un últim acte màgic i fascinant. Presentada a Un Certain Regard.

Kornél Mundruczó i Zsófia Psotta a la presentació de "Fehér isten"

Feher Isten de Kornel Mundruczo. Una de les propostes més bizarres d’aquesta edició. El que de primeres sembla una pel.lícula familiar de gosset perdut a la ciutat, s’acaba convertint en una pellícula pròpia de festivals de cinema fantàstic i de terror. Estimulant barreja de gèneres. Presentada a Un Certain Regard.

The Rover de David Michôd amb Guy Pearce i Robert Pattinson. El director de ‘Animal Kingdom’ es passa al cinema apocalíptic, sec i violent, amb bon pols narratiu i un sorprenent Pattinson.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies