Quan arribo al seu despatx al Conservatori del Liceu, Benet Casablancas –director acadèmic i professor del Liceu, també musicòleg i compositor resident de L’Auditori de Barcelona durant el període 2013-2015– està concloent una classe amb un dels seus alumnes. Percebo una evident sintonia intel·lectual i també un gran respecte mutu. I és que el futur dels joves intèrprets i creadors musicals de casa nostra preocupa especialment al compositor; també l’interessa la proximitat amb els seus conciutadans, amb tots aquells als quals, al cap i a la fi, la seva música està destinada.

La seva actual residència artística a l’Auditori confirma una voluntat de normalització cultural al nostre país que, malgrat les dificultats del present, mereix preservar-se i seguir conreant amb intensitat. Casablancas és un compositor de prestigi internacional, però també un apassionat melòman, un home culte i afable, tremendament amable i accessible, que gaudeix escoltant música, component, escrivint, ensenyant als seus alumnes i també explicant la seva música a l’auditori. Malgrat tenir una agenda ben plena, Casablancas no dubta a lliurar-me generosament dues hores del seu valuós temps, que passen en un tres i no res, mentre xerrem animadament de les seves grans passions artístiques i culturals.

La seva residència a l’Auditori és una magnífica oportunitat per mantenir una relació més íntima amb el públic de la ciutat, per a aprofundir en una dinàmica que apropi a l’artista a la societat. Quina creu què és l’actitud ideal per part del melòman per comprendre i gaudir d’obres musicals contemporànies com les seves?

Es tracta fonamentalment de deixar-se seduir per la música amb una mentalitat oberta, disposat a escoltar alguna cosa nova sense por, a descobrir sensacions diferents. En realitat, no és necessari “entendre” de música per apreciar les meves composicions. N’hi ha prou amb tenir una actitud receptiva per a poder gaudir-la. Per descomptat que un mínim hàbit, certa familiaritat amb les formes musicals contemporànies, ajuda a enfrontar-se a elles, però el fonamental és estar obert a l’emoció.

Per a vostè, la tasca pedagògica del compositor és sens dubte molt important… no només amb els seus alumnes, també amb el públic que omple les sales de concerts.

Sí, els que ens dediquem a l’activitat artística i cultural tenim una tasca pedagògica important: la d’ajudar als nostres conciutadans a educar-se a si mateixos, per a gaudir d’una forma més plena de la música, de l’art i, en certa manera, de la vida. El filòsof Antoni Marí parla de la importància de la “voluntat expressiva” de l’ésser humà. Hi ha alguna cosa comuna a totes les arts: totes elles són una forma de “llegir” el món, una via de coneixement, un periple personal i també una cerca de respostes als interrogants existencials.

Pensa en com serà rebuda la seva música mentre compon? Té en compte l’existència del públic?

Jo sempre he pensat que els naturals destinataris del treball del creador musical són al cap i a la fi els seus conciutadans. Per a un compositor, és lícit pensar en l’audiència; però no per sentir-se condicionat sinó per tractar de convocar l’empatia amb el públic. Aquest és justament l’ideal al que el creador aspira: la comunicació essencial amb el públic a través de l’emoció.

Benet Casablancas

I aquí juga un paper fonamental part de la seva activitat com a resident: en els concerts de l’Auditori tenim l’oportunitat de conèixer l’obra a través de les explicacions del seu propi autor. Què significa per a vostè aquesta experiència d’explicar les seves peces davant el públic?

La música necessita una col·lectivitat que pugui apreciar-la. Per això crec que és una bona idea incentivar la regularitat en el contacte del públic, sobretot en el cas d’obres més complexes d’apreciar. Sovint, abans d’un concert, m’agrada introduir petites explicacions a la peça que a continuació l’orquestra interpretarà. Són només suggeriments, anotacions que no pretenen imposar una visió de l’obra sinó contribuir modestament a un major gaudi. Admiro molt certa concepció cultural anglosaxona que no concep un acte musical sense que existeixi una comunicació amb el públic. És important que els creadors no romanguem en una ampolla de vidre.

Què ha suposat per a vostè tenir l’oportunitat de treballar de forma continuada amb l’OBC?

La relació artística amb l’OBC i amb el seu director Pablo González és per a mi molt important i enriquidora. És una relació d’admiració per la meva banda que em permet seguir creixent com a creador. Hi ha una part del meu desenvolupament com a compositor que la hi dec justament a ells; les seves interpretacions em permeten seguir creixent artísticament.

Benet CasablancasQualsevol obra contemporània manté en el fons un inevitable i incessant diàleg amb la tradició Quins diria que han estat els seus referents fonamentals com a compositor?

Sens dubte la Segona Escola de Viena és per a mi una gran influència en l’aspecte musical i també en l’intel·lectual. També Stravinsky i Debussy -aquest últim sobretot pel seu refinament tímbric-, Ravel, Luciano Berio, Pierre Boulez, George Benjamin i també György Ligeti a qui vaig tenir la sort de tractar personalment. Per a un creador, té una mica de gosadia escriure música després d’aquestes grans icones.

No obstant això, més enllà de tots aquests referents, la seva obra destaca per una voluntat d’independència, d’aprofundir en si mateix.

Hi ha sempre una primera etapa de formació, en la qual les influències són més evidents. Amb el temps, el compositor aconsegueix alliberar-se de les influències directes per anar conquerint a poc a poc la independència personal. Es tracta d’esquivar les modes, les servituds estilístiques per aprofundir cada vegada més en un mateix. Sens dubte quan ets més jove ets més vulnerable artísticament. La tasca del compositor és també un camí de recerca, de coneixement personal. Es tracta de cercar a l’interior d’un mateix, amb l’esperança que aquests descobriments puguin generar empatia en els altres.

Com definiria la seva música? En quin moment pren consciència d’haver aconseguit la definitiva independència com a compositor?

Segurament hi ha un punt d’inflexió en la meva obra a partir de la dècada dels noranta. Sobretot quan començo a treballar en els Epigrames, on s’accentuen els contrastos, la brillantor dels instruments, un cert tarannà més scherzando. És una faceta més lúdica de la meva obra, en la qual destaquen aspectes rítmics i motívics més precisos, textures més detallistes, una major transparència. També trobo els formats més afins a la meva obra. Per a mi, el quartet és el veritable cor de la música, el format que ha lliurat una veritable nissaga d’obres mestres. En qualsevol cas, el més important és defugir l’integrisme estètic o tècnic. Crear una música desinhibida que begui de totes les influències necessàries per créixer. Fomentar la ductilitat al servei d’una veu lliure.

Vostè va escriure un esplèndid assaig titulat “El humor en la música”. Sovint, encara que sigui de forma soterrada, he cregut trobar certes irrupcions humorístiques subtils en la seva obra. Rafael Argullol parla d’una “gran força tràgica i sovint tragicòmica” en les seves composicions. Està d’acord amb aquesta idea?

Doncs és difícil per a mi analitzar la meva pròpia obra. Sovint em diuen que hi ha en la meva música un indubtable aspecte dramàtic, un cert esperit vitalista, però potser també hi hagi una faceta més “humorada” que sol passar més desapercebuda i que té a veure amb la meva admiració per Xavier Montsalvatge. Al cap i a la fi, haig de dir que l’escriptura del llibre El humor en la música, que dintre de poc es reeditarà,  va tenir també una incidència en la meva feina com a creador. D’alguna manera, va influir també en les meves composicions. Al cap i la fi, tant mentre componc com també quan escric tracto de cercar-me a mi mateix.

La propera temporada serà l’última amb el director titular Pablo González. El seu successor serà Kazushi Ono. Com es planteja per a vostè la nova etapa?

Actualment, podem dir amb orgull que tenim una orquestra molt sòlida, amb idees i capacitat de renovar-se. Estic gaudint molt de treballar amb Pablo González i assisteixo a l’arribada d’Ono com un relleu natural, com una continuïtat a un treball sòlid que seguirà expandint-se amb noves aportacions. L’important és que seguim evolucionant, plantejant-nos fites cada vegada més ambicioses que acabin d’engrescar al públic.

Benet Casablancas

Li agrada la música popular? Escolta altres tipus de música diferents a la música culta?

M’agraden molts tipus diferents de música. En particular, com a tants d’altres compositors, m’interessa especialment el jazz. El jazz ja va ser important per a un creador com Alban Berg que va llegir un tractat jazzístic de piano per escriure la seva òpera Lulú. També Ligeti es va deixar influir per la música africana. En general, m’agrada escoltar tota aquella música que m’emociona, sense distincions ni prejudicis. Subscric aquella frase que diu que “més val un bon bolero que una mala simfonia”. Record també un text de Marcel Proust, que va titular, de manera irònica, Elogi de la mala música, en el qual ens prevenia contra l’injust desdeny cap a aquella música potser d’estructures més simples però capaç d’arribar al cor de milions de persones a tot el món. M’interessa tant la complexitat harmònica de Berio o Ligeti com el timbre de la trompeta de Miles Davis. Em considero “golafre” musicalment.

Vostè també és un reconegut cinèfil. Durant el mes d’abril, la Filmoteca de Catalunya li ha ofert l’oportunitat de seleccionar una sèrie de pel·lícules i presentar-les vostè mateix en una sèrie d’enregistraments audiovisuals.

Sí, sens dubte, el cinema és una altra de les meves passions i estic molt agraït a la Filmoteca d’aquesta oportunitat. Ha estat un honor per a mi poder proposar aquesta “carta blanca” de projeccions en la qual s’han pogut veure pel·lícules amb un tractament musical tan diferent com  Vértigo o Un ascensor para el cadalso, i també dos documentals en els quals vaig tenir el plaer de compondre la banda sonora: un sobre l’escriptor Cesc Noteboom –Desvío Noteboom– i l’altre sobre un gran humanista de casa nostra, el pare Batllori –Miquel Batllori, l’agudesa d’un savi–.

En la seva tasca com a professor i director acadèmic del Conservatori del Liceu està en contacte amb les noves generacions de músics. Què opina del nivell dels nostres joves intèrprets?

Podem sentir-nos molt orgullosos del que han assolit els nostres joves músics. Com a professor estic molt satisfet, i tinc ganes de seguir treballant perquè encara puguem millorar més. Sens dubte, hem aconseguit fer un gir total al nivell mitjà del nostre país; estem preparats perquè els nostres joves puguin tenir una destacada presència internacional. Però l’important és que puguem proporcionar a aquests joves els mitjans per a créixer i per això esperono als nostres dirigents a seguir treballant en aquesta direcció, a estimulant tot aquest talent.

Quin ha estat per a vostè el reconeixement més gran a la seva trajectòria com a compositor?

El millor premi que un compositor pot tenir és que una bona orquestra com l’OBC interpreti una de les seves obres i que el públic pugui apreciar-la. Malgrat tota l’experiència acumulada, sempre romanen els dubtes dins d’un mateix, la permanent cerca d’alguna cosa més. Per sort, la meva inquietud artística és encara la mateixa que en els meus inicis. Al cap i a la fi, mai arribes a escriure l’obra que et proposaves fer…

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies