Si el sentiment general a Cannes fos indicatiu dell que pot decidir el Jurat el dissabte, sembla que els germans Dardenne s’endurien la seva tercera Palma d’Or. ‘Deux jours, une nuite’ ha aconseguit la major ovació escoltada en aquesta edició al Gran Teatre Lumière.
Encara que jo em sentí una mica bitxo raro perque soc dels pocs als qui no ha convençut la pel.lícula dels Dardenne. Els dos dies i una nit del títol fan referencia al temps que té la Sandra (Marion Cotillard) per convèncer als seus companys de feina de que acceptin una rebaixa en els seus bonus salarials a canvi de tornar a acceptar-la a la feina després d’una baixa per depressió.
Una premissa difícil de creure, ja que costa imaginar a un petit empresari deixant una decisió com aquesta en mans dels seus treballadors. I més difícil assumir que els treballadors hagin d’acceptar aquestes regles. La pel.lícula segueix la Sandra al llarg d’aquell cap de setmana en el seu periple de Company en Company, amb el suport del seu marit, per intentar convèncer-los de que votin per ella en un repetitiu recorregut per un rosari de petites crisis i petits projectes posats en qüestió per aquesta decisió massa naïf i amb sobredosi de bonisme.
El cinema de Hollywood ha identificat molt sovint l’èxit esportiu amb la consecució del somni americà. Però ‘Foxcatcher’, basada en fets reals, deixa ben clar que no té perquè ser així. Bennett Miller passa del beisbol de ‘Moneyball’ a la lluita olímpica a ‘Foxcatcher’, amb una mirada reveladora i descreguda del rerefons de l’esport d’èlit Des del seu punt de partida.
El seu protagonista és Mark Schultz (Channing Tatum), qui tot i ser el campió olímpic vigent, ha de preparar els jocs de 1988 mentre es guanya la vida fent xerrades en instituts a canvi d’uns pocs dòlars. Tot sembla arreglar-se quan un milionari, John Dupont (Steve Carell en un paper que és carn de campanya pro-Oscar), excèntric i patriota, el recluta per que prepari tranquil·lament les competicions i fins i tot aconsegueix convèncer el seu germà Dave (Mark Ruffalo, tant bé com sempre), també campió olímpic, de que col·labori en el centre d’alt rendiment que ha muntat als terrenys de la seva mansió. Però com és d’esperar, no é sor tot el que llueix.
Mentre els atletes van superant totes les etapes que els portaran a la cita olímpica, ‘Foxcatcher’ va revelant paulatinament el seu obscur rerefons, penalitzat per un to massa greu i solemne des del seu primer fotograma, el que acaba restant impacte al clímax de la pel.lícula.
La ja experta en la competició de Cannes, la japonesa Naomi Kawase ha presentat ‘Still of Water’. Guanyadora de la Càmera d’Or el 1997 per ‘Suzaku’ i Gran Premi del Jurat per ‘El bosque del luto’, la pel.lícula es situ aja en la majoria de travesses com una de les favorites per constar al palmarès final. Es tracta d’una historia d’amor adolescent marcada per la mort. Bonica i delicada, poètica al principi, narrativa en la seva continuació, íntima i suggerent, romàntica i humana sense caure mai en el cursi. I com quasi sempre, els temes preferits de la directora: la lluita i l’armonia entre l’home i la natura (aquest cop el mar i el vent), l’entesa entre joves i vells, i l’enfrontament entre mort, amor i sexe.
Envía una resposta