El Teatre Nacional de Catalunya ha encarregat a tres noms destacats de la dramatúrgia contemporània que explorin el concepte de «frontera» des de les seves respectives poètiques. El resultat és una trilogia que reuneix en un sol espectacle les veus de l’argentí Rafael Spregelburd, l’alemany Falk Richter i la catalana Lluïsa Cunillé.
Quan el públic desconnecta durant un espectacle, l’aire dins el teatre canvia; s’omple dels petits sons de la incomoditat, de les consultes al rellotge, de la impaciència i de les expectatives frustrades. Els aplaudiments finals sonen diferents; ahir a la nit a la Sala Petita del Teatre Nacional van ser mostra de suport a quatre actors que han de defensar un text amb moltíssimes mancances.
La primera peça, escrita i dirigida per Spregelburd, es titula “Santa Cecília de Borja a Saragossa.” Ens planteja una discussió entre un crític d’art francès i la seva dona, professora universitària belga, sobre la validesa de l’Ecce Homo de Borja com a peça d’art contemporània. Contempla els diversos punts de vista possibles, obrint l’anècdota cap a una revisió més profunda i ampla de l’espai entre el sí i el no, entre el blanc i el negre, entre el que es considera art i el que no. La frontera, ens explica Spregelburd, no és una línia buida sinó un tercer espai en sí mateix, d’una complexitat extrema en tots els aspectes; filosòfics, polítics, legals, lingüístics, artístics, morals, i un llarg etcètera.
La segona part, Frontex, està signada per Richter i dirigida per Alicia Gorina. Ens situa al dormitori d’un matrimoni que viu alhora protegit i reclòs dins una mena d’urbanització, on gaudeixen de certs luxes a canvi d’unes normes estrictes i una vigilància i falta d’intimitat absolutes. Aquest món exterior conflictiu i les seves normes particulars transporta el nostre imaginari a un incòmode punt mig entre els complexes residencials de luxe i els camps de concentració. Inverteix el paper que tenen els ciutadans blancs i negres en la nostra Europa, i es tracta de la peça menys convencional i la que té més força dramàtica, executada amb molta força per Roser Batalla i Oriol Genís, però tot i així la seva durada (50 minuts) resulta excessiva.
Per últim, Geografia, és un text de Lluïsa Conillé dirigit per Xavier Martínez, i parla d’un altre matrimoni, a qui el cotxe ha deixat tirats en una carretera secundària de camí cap a la frontera entre Andorra i Espanya, en plena operació d’evasió fiscal. En aquesta peça la frontera és més de caire ètic, i es dibuixa en la relació entre l’home corrupte (Jordi Boixaderas) i la seva dona, professora d’institut d’Història i Geografia (Lina Lambert).
En entrar la Sala Petita del Teatre Nacional unes tanques metàl•liques i una cinta, com les que veiem als esdeveniments urbans massificats, separen la platea de l’escenografia. Els laterals i el fons del teatre, però, ens mostren obertament tant la maquinària com els tècnics que fan possible totes les modificacions de l’escenografia que tindran lloc durant l’espectacle. Unes pantalles situades als dos laterals de l’escenari ens ensenyaran, fins i tot, el procés de maquillatge dels actors dins el camerino.
Es tracta doncs, d’una proposta altament brechtiana, on se’ns desvetlla “la trampa i el cartró” per evitar l’empatia i provocar una reflexió intel•lectual per part de l’espectador. En aquest cas, però, potser per la triple autoria, o per la natura desigual dels textos, la manca d’acció i d’energia aliena l’espectador fins a deixar-lo fred i desinteressat.
Es pot veure a: TNC
Text: Lluïsa Cunillé, Rafael Spregelburd, Falk Richter
Intèrprets: Roser Batalla, Jordi Boixaderas, Oriol Genís, Lina Lambert
Envía una resposta