És el que té la densitat de la programació de Cannes. Entre que un tanca l’ordinador i el  torna a obrir, han passat quatre pel·lícules a concurs i unes quantes més en les seccions paral·leles. En aquesta crònica parlarem dels films a competició. La resta els deixarem per demà.

Des de que el festival va anunciar la seva participació en aquesta edició, hi havia curiositat per saber quin Egoyan ens trobariem. ¿El de ‘El Dulce Porvenir’ o ‘Exótica’ multipremiat als anys 90? ¿O el dels últims 10 anys que encadena fracàs rera fracàs? A la resposta li costa un temps revelar-se, però quan ho fa no deixa dubtes. ‘Captive’ és un nou fiasco del director canadenc.

Ryan Reynolds i Atom Egoyan, protagonista i director de "Captive"

La pel.lícula és una barreja de thriller, conte d’ogre i princesa, i melodrama amb pinzellades de ‘True Detective’ que narra el que passa quan 8 anys després de la desaparició d’una nena, comencen a sorgir indicis que fan pensar que potser encara està viva. Un plantejament rocambolesc que es manté en la primera part del film gracies als continus flashbacks que creen cert aire de misteri i aconsegueixen que ‘Captive’ es mantingui en un equilibri inestable. Però a mesura que la pel.lícula avança i es van descobrint els seus enigmes, fa la impressió que aquest joc temporal no era més que un recurs (un gimmick com expliquen a la pel.lícula) per provar de dissimular el poc sentit de la proposta.

Blake Lively i Ryan Reynolds a la catifa vermella de la presentació de "Captive"

Els 196 minuts de ‘Winter Sleep’ de Nuri Bilge Ceylan eren a la vegada del més esperat i del més temut d’aquest festival. Del més esperat perque el director turc s’ha endut algun premi en 3 de les seves 4 presencies anteriors a Cannes i partia com un dels favorits per emportar-se la Palma d’Or per primer cop en aquesta edició. Del més temut perquè el seu estil cadenciós i els temes de les seves pel.lícules són molt exigents amb l’espectador. I a ‘Winter Sleep’ segueix essent així. Encara que aquesta vegada, a diferència de les ocasions anteriors, el film es basa sobretot en els diàlegs.

A ‘Winter Sleep’ es parla més que a totes les pel.lícules anteriors del director juntes. Les imatges de Bilge Ceylan segueixen essent fastuoses. En aquesta ocasió, els paisatges hivernals de Capadòcia i uns interiors en els que tots els objectes estan disposats per composar el pla perfecte. Però a ‘Winter Sleep’ els seus personatges, sobretot, parlen. Bilge Ceylan articula la seva pel.lícula en base a llargs diàlegs (alguns massa) sobre les relacions de parella i interpersonals, ètica i religió, la caritat… en un crescendo que va guanyant en intensitat fins a un epíleg que serveix d’excel.lent culminació final de la pel.lícula. Entre un repartiment magnífic destaca el protagonista Haluk Bilginer que interpreta a un cínic, descregut i egocèntric exactor, ficat ara a escriptor i propietari d’hotel.

L'equip de "Winter sleep" davant la premsa

És d’agraïr que després de les més de 3 hores de cinema intens i exigent de ‘Winter Sleep’, el festival ens sorprengués amb l’argentina ‘Relatos Salvajes’ de Damián Szifron, una comèdia negra, molt divertida i bastant salvatge, com indica el seu títol, composada per diversos episodis independents el nexe comú dels quals és la reivindicació de la injustícia, les desigualtats socials i la venjança del dèbil, i l’individu contra el poderós i el sistema; què és el que passaria si quan diem ‘aquesta te la guardo’, passéssim de les paraules als fets. Un conjunt de 6 histories curtes molt consistent i que Szifrón dirigeix amb pols ferm. Molt ben escrita i interpretada, va aconseguir arrencar grans riallades en el seu passi de premsa.

Damián Szifrón, flanquejat pels germans Almodovar, a la presentació de "Relatos salvajes"

En la crònica anterior de Cannes, parlava sobre com de bé integrava Mike Leigh vida i obra d’un artista a ‘Mr Turner’. A ‘Saint Laurent’ de Bertrand Bonello passa precisament el contrari. La pel.lícula es centra en la vida del modista francès entre 1965 yi1976. Les festes, la droga, la seva amant, Marrakech, la seva fragilitat… però poc del què fa únic al personatge, poc de l’artista i les seves creacions. Tot presentat de forma molt cool i sofisticada, elegant i refinada, pero buida. ‘Saint Laurent’ és com un vestit en un maniquí de qualsevol botiga de luxe. Té un aspecte molt vistós, però necessita quelcom més a dins per tal que adquireixi tot el seu sentit.

Jérémie Renier, un dels protagonistes de "Saint Laurent"

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies