Hi ha un gran secret guardat a Japó, alguna cosa que ens pot afectar a tots i acabar amb la raça humana. Des de fa molt temps es vénen registrant estranys moviments sísmics i destruccions en diverses parts del món. Tots creiem que són terratrèmols o problemes amb centrals nuclears, però podria ser una mica més, alguna cosa monstruosa.
El monstre més famós de la cultura japonesa, i amb perdó de King Kong, possiblement del món torna en el seu seixanta aniversari i ho fa amb una gran superproducció dirigida per Gareth Edwards, director d’aquella sorpresa (encara que fallida) que va ser “Monsters”. Encara que aquí estem una mica allunyats de la cultura de masses que suposa el Kaiju-eiga (pel·lícules de monstres) al seu país d’origen, si és cert que amb els anys hi ha hagut cert acostament per part del públic occidental. I el primer gran encert d’aquesta nova adaptació, oblidem d’entrada el fiasco que va suposar la versió de Roland Emmerich, és respectar diversos aspectes de l’original, modernitzant-ho i passant certes coses pel filtre americà. És tot un plaer veure córrer als treballadors de plantes nuclears amb els seus monos i els seus cascos de colors, com en els films originals, i recuperar el missatge ecologista que sempre va acompanyar aquest tipus de produccions que van néixer sota el rebuig col·lectiu que va suposar la bomba d’Hiroshima.
Una ombra sembla enfosquir més que cap altra, i no és la d’un Daikaijü, és el gran monstre dels blockbusters Steven Spielberg. La seva influència en aquest film és infinita i ho és per bé i pel dolent. Es nota en l’apartat estètic de manera molt positiva (per mi, el millor del film són les conseqüències del pas del monstre per diferents llocs; brillant hiperrealisme) i, fins i tot, aquesta influència es nota en el constant ús de miralls i superfícies reflectores per donar informació i sorpresa a l’espectador. La presència del director de “Jurasic Park” és profundament negativa en la pesada trama central, amb la família intentant reunir-se per tots els mitjans, realitzant proeses inhumanes i el constant ús del món infantil per connectar-nos amb el factor humà. Sobre aquest tema és cert que no ajuda el treball dels protagonistes: Bryan Cranston brilla com sempre, però en general tot coixeja quan ell no està en pantalla; Aaron Taylor-Johnson i Elizabeth Olsen no aporten gens positiu, inexpressiu ell i sobreactuada ella (com patirem amb la seva Bruixa Escarlata en el nou lliurament dels Venjadors). El pobre Ken Watanabe segueix complint la tradició d’actors japonesos (Toshiro Mifune, que en pau descansi) a Hollywood que només posen cares i diuen quatre frases per complir amb la quota asiàtica.
Però si amb un film o director s’ha de comparar el film és amb “Pacific Rim” (Guillermo del Toro, 2013). El famós gir argumental que planteja “Godzilla”, diguem-ho ja, el famós monstre de la Toho és un defensor de la humanitat, no una amenaça. En aquest film veurem com una nova espècie de monstre (un mascle i una femella) intenten acabar amb el planeta i Godzilla ens defensarà amb una espectacular batalla en el centre de Sant Francisco. Com hem comentat abans, els grans defectes argumentals que té aquest film, no els té el de Guillermo del Toro, per la senzilla raó que no es pren seriosament a ell mateix. No existeix un -inútil- esforç per crear un argument de pes i una trama familiar que ens enganxi. “Pacific Rim” està dissenyada per a gent que vol veure monstres i “mechas” gegants lluitant de manera salvatge i “Godzilla” per portar gent en massa a la sala. “Godzilla” té llargues escenes que es transforma en una cosa tediosa ja que et mantenen a l’espera d’un crescendo que no sembla arribar mai.
Envía una resposta