La Competició Oficial d’aquesta edició ha arrencat amb dues pel.lícules notables. Mike Leigh, guanyador de la Palma d’Oro del 1996 amb ‘Secretos y Mentiras’, ha presentat ‘Mr. Turner’, el seu film sobre la vida i obra del pintor J.M.W. Turner i el maurità Abderrahmane Sissako ‘Timbuktú’, una denuncia del yihadisme que ja alguns diuen que estarà al palmarès d’aquesta edició. En canvi, Un Certain Regard ha tingut una arrencada decebedora.

Mike Leigh competeix per sisena vegada per la Palma d’Or amb ‘Mr. Turner’, una pel.lícula sobre la relació entre la seva vida i la seva obra i la seva influencia mutua, en el que és més que una biografia convencional del pintor britànic, protagonitzada per un magnífic Timothy Spall, un habitual de les seves pel.lícules.

Timothy Spall protagonitza "Mr. Turner"

A ‘Mr. Turner’ no hi ha ròtols per indicar el pas del temps o ajudar a contextualitzar al personatge, ni cap veu en off explicativa, ni falta que li fa. Leigh ofereix una espècie de collage composat per moments més o menys aïllats de la vida pública i privada del pintor, centrant-se sobretot en la seva interrelació amb la seva obra artística. Per això, en moltes seqüències es veu al pintor passejant pel camp, observant el mar o fins i tot lligat al màstil d’un vaixell en mig d’una tempesta, i visualitzem un quadre amb l’ajuda de la supèrbia fotografia de Dick Pope, un altre habitual de Leigh que aquí té la ocasió perfecta per lluir-se.

Mike Leigh i l'equip de "Mr. Turner" a Cannes

Leigh no busca que l’espectador s’identifiqui o sentí empatia pel seu personatge. Presenta a Turner com un geni de gran talent, però també com una persona excèntrica, caòtica, apassionada i egocèntrica que cuida poc les seves relacions. El punt fort de la majoria de les pel.lícules de Leigh és el retrat d’una sèrie de personatges i la forma d’interactuar entre ells. En aquesta ocasió l’únic protagonista és Turner i Leigh prefereix dirigir el focus a la relació entre el pintor i el seu art. Un art que a la primera meitat del segle XIX semblava estar en decadència i que amb l’arribada de la fotografia a la dècada dels 40, provava d’evolucionar buscant formes de sobreviure, inclòs el propi Turner. Una notable pel.lícula, amb indubtables valors cinematogràfics, si bé no està entre els millors films del seu director.

Després de presentar diverses pel·lícules a les seccions paral·leles el maurità Abderrahmane Sissako debuta a la Competició Oficial amb ‘Timbuktú’, una poderosa i dura denuncia del jihadisme, que sembla haver agradat a quasi tothom i que molts situen ja, i no exclusivament per motius cinematogràfics, en el palmarès d’aquesta edició.

Abderrahmane Sissako agraeix la rebuda de "Timbuktu" a Cannes © FDC

L’acció es desenvolupa a Timbuktú, la ciutat de Mali ocupada i sotmesa per les tropes jihadistes que no permeten, a punta de pistola o armes automàtiques, que les seves dones mostrin cap part del seu cos o que els seus habitants fumin, beguin alcohol, cantin, toquin algun instrument o fins i tot que juguin a futbol.

Rodada en ple desert, ‘Timbuktú’ treu un Excel.lent partit a les seves localitzacions, dels edificis de fang, de les dunes, de la intensa llum que es menja els colors, de les nits clares de lluna plena,… composant unes imatges bellíssimes, però sense caure en la postal o en l’estètica buida.

Sissako estructura la seva pel.lícula com un compendi de diversos casos que s’han de sotmetre a la justícia jihadista, entre els que destaca el de Kidane, un petit ramader que viu a les dunes del desert allunyat dels problemes i la vigilància de la ciutat. Amb un estil plàcid i subtil però contundent, combinant el realisme amb el lirisme i alguns tocs d’humor, transcendint del local a l’universal i sense necessitat de carregar les tintes ni forçar les situacions, ‘Timbuktú’ es conforma amb una poderosa denuncia de l’absolutisme i la violència, desgraciadament tant d’actualitat avui en dia.

Una imatge de  ‘Timbuktú’

Un Certain Regard

I si la secció a concurs ja començat amb bon peu, no podem dir el mateix de Un Certain Regard. Aquesta secció s’ha inaugurat amb una òpera prima, la francesa Party Girl dirigida per Marie Amachoukely, Claire Burger i Samuel Theis, també actor al film interpretant-se a sí mateix. La historia que explica està inspirada en la vida real de la seva protagonista i mare d’un dels codirectors, una dona de la nit que ala 60 anys decideix posar seny i casar-se amb un dels seus clients, i està protagonitzada per les mateixes persones la vida dels quals narra.

No obstant, la impressió que transmet la pel.lícula és de tractar-se de quelcom molt calculat  i fins i tot artificiós, i no només perquè es confirmi que els actors no professionals no tenen per què ser els més naturals. A més, els seus autors opten per centrar-se en el que suposa tot el muntatge del casament, deixant de banda alguns aspectes que només s’apunten i que haurien enriquit el resultat.

L'equip de "Party Girl" a Cannes

La segona pel·lícula presentada en aquesta secció ha estat That Lovely Girl de la israelí Keren Yedaya, guanyadora de la Camèra d’Or de 2004 amb ‘Mon Tresor’ i el film que Thierry Frémaux havia assegurat a la roda de premsa de presentació d’aquest festival que faria parlar. És indubtable que la situació d’incest que planteja la pel.lícula i la forma tant crua i directa amb que la plasma a la pantalla criden l’atenció, i també que té elements que podrien donar molt de joc dramàtic, pero el seu to distant i contingut acaben convertint-la en una proposta freda.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies