De la trilogia que va començar ja fa uns anys amb “Una casa de locos” i va continuar amb “Las muñecas rusas” arriba la tercera entrega. La seva pretensió acaba com un suflé desinflat.
Els personatges volten la quarantena i amb ella un conflicte existencial present en tot moment. Han estat capaços d’acomplir els seus somnis? On són les seves il·lusions i els seus projectes vitals? Els dos fills de Xavier marxen a Nova York amb la seva mare. Ell pren una decisió. També hi anirà per estar a prop d’ells. I allí, lluny de la suposada acomodació que hauria de representar tenir 40 anys, comença una nova aventura. Per a ell, la vida és massa complicada. Haurà d’anar resolent dificultats previstes i imprevistes.
Cédric Klapisch, el seu director i guionista, presenta una comèdia romàntica on les accions venen propiciades més per casualitat que per voluntat pròpia. Romain Duris, Audrey Tautou i Cécile De France caminen segurs dins de les sabates d’un personatges marcats per la seva personalitat i el seu destí. La quotidianitat arriba sense avisar, sense preàmbuls…. i d’alguna manera tot es precipita cap a una veu en off que embasta tot allò que queda enlaire. L’abús d’aquest recurs desvirtua, en certa mesura, el global del film. Allà on no hi arriba l’acció ho fa la paraula explícita. I això, apareix a ulls de l’espectador més com una solució fàcil que com a un encertat comodí. Tot i així, el més interessant d’aquesta proposta es troba en el seu format. El muntatge recorda produccions dels anys setanta. Pantalles dividides, congelació de la imatge i l’ús rítmic i adequat de la música formen una amalgama de recursos que ajuden a donar el to de la història. Un to de somriure fresc i de reflexió buida.
Distreta en la forma i ensucrada en el fons, tots els conflictes queden resolts de forma gairebé miraculosa. Un existencialisme fútil l’acompanya de la mà durant tot el film per a arribar a un idealisme necessitat d’insulina. L’acceptació d’allò conegut et condueix a donar voltes sobre un mateix cercle. En aquest cas, felicitat i parella semblen anar de la mà en un món que el propi protagonista s’encarrega d’anar complicant. En definitiva, un llenguatge fílmic interessant en una història absent de conflictes reals i on la comèdia es mostra sense estridències però amb certa elegància.
Envía una resposta