Amb ‘Grace de Monaco’ d’Olivier Dahan, director de ‘La vie en rose’, s’ha inaugurat la 67 edició del Festival de Cannes. Amb un repartiment encapçalat per Nicole Kidman i Tim Roth en el paper de ses sereníssimes alteses i la presencia de Paz Vega que encarna a Maria Callas, es tracta d’un fallit i increïble exercici de política ficció que alguns han qualificat com la pitjor pel.lícula que ha passat per Cannes en els darrers 20 anys. Jo no m’atreveixo a dir tant. Em conformo amb que sigui la pitjor que veurem en aquesta edició del Festival.

La pel.lícula arriba a Cannes precedida per la polèmica. Per una banda, els desacords entre els Weinstein, distribuïdors del film als Estats Units i els productors francesos de la pel.lícula pel to de la cinta que va provocar el retard de l’estrena quan en principi estava prevista per la tardor de 2013. Sembla que els americans preferien un to més proper al conte de princeses basat en els dubtes quan Hitchcock la reclama per protagonitzar “Marnie, la ladrona”; mentre que els francesos es centren en la disputa política entre Rainiero i Charles de Gaulle.

Paz Vega, Nicole Kidman i Tim Roth a la presentació de "Grace" a Cannes

Per altra banda, les acusacions de la família Grimaldi, amb Alberto al capdavant, per la falta de rigor històric del relat, a les que Olivier Dahan respon dient que ell no és ni historiador ni biògraf, que no ha pretès fer un documental i que, per tant, es pren certes llicències dramàtiques perquè la seva prioritat és que la pel.lícula funcioni.

Si la família Grimaldi hagués vist la pel.lícula, estaria tranquil.la. No hi ha qui es cregui la grotesca trama de política, espies, traïcions i dubtes principescos que han ideat Olivier Dahan i el seu guionista.

Nicole Kidman i Lambert Wilson s'han marcat un ball a la cerim``onia inaugural

La pel.lícula intenta combinar dues subtrames, En una, la princesa Grace, avorrida de la seva vida com a tal, rep una temptadora oferta de Hitchcock per protagonitzar “Marnie, la ladrona”.

En l’altra, Charles de Gaulle, empès per la crisi d’Argelia, ha decidit fer xantatge a Rainiero per tal de que Mónaco deixi de ser un paradís fiscal i el refugi de moltes empreses i ciutadans francesos que traslladen al principat la seva residencia per evitar el pagament d’impostos.

Desgraciadament, l’associació de les dues trames resulta artificiosa i les relacions causa-efecte molt forçades. Les peces no encaixen, Igual que Dahan, jo no soc historiador. Desconec si els fets narrats van ocórrer o no. Però el que està clar és que tal i com els planteja a la pel·lícula resulten inverosímils: temes íntims tractats en un menjar amb familiars i amics, secrets d’estat guardats de qualsevol manera, relacions internacionals que trontollen per un comunicat de premsa d’un estudi de Hollywood… Tot plegat resulta una reducció simplista i maniquea de la realitat i dels personatges (Grace bona, francesos dolents, Rainiero depèn), que en alguns moments ha provocar les rialles involuntàries dels espectadors i que és més pròpia dels mals telefilms de sobretaula que de la pel.lícula encarregada d’inaugurar el festival de cine més prestigiós del món.

Un fotograma de "Grace" de Olivier Dahan

La versió que hem vist a La Croisette és la dels productors francesos en el que s’entén com la “benedicció” per part del festival. Però un mai sap el que en podrien acabar fent els totpoderosos germans Weinstein.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies