Si us plau, si us neix, enamoreu-vos. Patiu, ploreu i repliqueu per amor. Lluiteu i jugueu tant com vulgueu. I si desprès us canseu, abandoneu la conquesta en quan vulgueu.
La nova aposta del Centro Dramático Nacional es decanta per presentar un altre Shakespeare. Ni que es celebressin els 450 anys del naixement del dramaturg…
Aquest cop, tindrem davant nostre una comèdia que alguns ja van jutjar en el seu moment d’anecdòtica per tenir el simple objectiu de satisfer l’audiència. El seu títol ho referencia clarament: Com vulgueu. Si és aquest el veritable objectiu del nostre amic isabelí, el director d’aquesta proposta escènica, Marco Carniti, ho ha ignorat una mica imposant el que ell anomena “un viatge coral en un espai musical i sonor metafòric”. Aquesta premissa no és precisament comercial com per atraure a un gran públic.
El món que vol crear Carniti el construeix un repartiment de disset actors. Una es preguntava: Per a què es precisen tants actors i no realitzen desdoblament? (El mal costum a la precarietat espanyola ja sembla regir a les nostres vides.) Però, la veritat és que aquest nombrós elenc s’agraeix en escenes corals per la gran emotivitat que transmeten. A aquests professionals se’ls ha de sumar un equip artístic encarregat de construir l’elaborada posada en escena. I, quina posada en escena, senyors! Aquest projecte teatral guanya punts només per la bellesa que presenta a la seva escenografia. El maneig de la llum i els colors proporciona una atmosfera, allunyada del realisme, que concep un lloc oníric encara inexplorat per l’ésser humà. Es tracta del lloc de l’amor.
L’escenògrafa, Elisa Sanz, dibuixa tres espais en els que destaca el bosc d’Arden, per ser el lloc que roman més temps en la representació. Aquest espai aporta una lectura metafòrica ja que és el lloc idíl•lic en contraposició de la vida a la cort. En aquest paisatge natural, els personatges podran ser lliures i treure el millor d’ells mateixos. Existeix també la lectura de que l’ésser humà torna a la naturalesa per eximir-se de les seves responsabilitats socials i viure les seves passions. Alguns personatges es refugien aquí, fan d’aquest lloc la seva nova llar o, simplement, transiten i juguen.
Sigui com sigui, val la pena ser testimonis d’aquesta composició escènica en la que es podrien extreure fotogrames plens de bellesa de qualsevol moment escènic. Destacaria les situacions corals en les que cada gest es transforma en un ritual evocatiu.
Centrant-nos en les propostes de direcció, he de dir que no aconsegueixo entendre la insistència de que tots els seus actors cantin a escena. La majoria es defensen bastant bé tot i que hi ha algun que canta però més aviat com una almeja. Tot i que el director no vulgui aconseguir això, dóna la sensació d’estar davant d’un dels musicals de la Gran Via madrilenya (aquí sí que obeiria al suposat objectiu shakesperià de complaure al públic). Des del meu punt de vista, no és necessària tota aquesta part musical, però és probable que no hagi arribat a comprendre el missatge del director. Tot i així, no es pot parlar de la interpretació musical sense nombrar a la impressionant Verónica Ronda que desperta tot els sentits amb la seva veu i presencia.
El nombrós equip contractat pel CDN ens fa viatjar qüestionant-nos assumptes filosòfics amb l’excusa de l’amor. L’amor casi sempre està posat en l’obra com una obligació. L’amor ha d’aparèixer perquè sí. L’éser humà no podria viure sense ell i, com a conseqüència , lluitar, jugar, patir, plorar… L’amor ha de passar sí o sí. Està concebut com un Deus ex machina, quasi un element capritxós que es pot utilitzar com vulgueu.
Es pot veure a: Teatro Valle-Inclán
Text: Marco Carniti
Intèrprets: Beatriz Argüello, Carmen Barrantes, Alberto Castrillo-Ferrer, Maria Victoria Di Pace, Roberto Enríquez, Alberto Frías, Pedro G. de las Heras, Karina Garantivá, Iván Hermes, Carlos Jiménez Alfaro, Pedro Miguel Martínez, Manu Mencía Calvo, Sergio Reques, Verónica Ronda, Mitxel Santamarina, Edu Soto, Víctor Ullate Roche.
Envía una resposta