Snowpiercer (Rompenieves)
7Valoració

Em confesso molt fan del cinema asiàtic, del clàssic als valors dels últims anys, amb la seva particular estètica, els seus personatges sovint estrambòtics, les seves històries i el seu fascinant enfocament tècnic i visual. I quan un director asiàtic aconsegueix cert èxit i fa el salt cap a un cinema occidental, almenys pel que fa a producció, pressupostos o actors, m’assalta el temor de fins on més mitjans i un control fora de la manera de fer d’allà no es menjarà l’essència i el que fa interessant la seva filmografia.

Aquesta setmana s’estrena el nou film de Bong Joon-ho, el director coreà que em va fascinar amb “The Host” primer i “Mother” (Madeo) un any més tard, al 2009. N’ha trigat quatre entremig a preparar aquesta “Snowpierce” que suposa el seu salt a un film rodat en anglès i amb actors anglosaxons com Chris Evans, John Hurt, Jamie Bell, Tilda Swinton o Ed Harris. I sobretot un salt a nivell de pressupost, multiplicant quasi per 8 el que va fer servir pel seu film anterior.

La base de la pel·lícula és un guió del propi Bong Joon-ho adaptant la novel.la gràfica francesa “Le Transperceneige” de Jacques Lob i Jean-Marc Rochette. Ens situa en un món post-apocalíptic on després d’intentar solucionar el problema de l’escalfament global, escampant una substància a l’atmosfera, es va acabar amb la vida a la terra, convertida ara en un inhabitable món gelat. Els únics supervivents són els qui viatgen a bord del tren Snowpiercer (Trencaneus), un llarg conjunt de vagons que es mouen per una via circular que dóna la volta al món. Dins del tren es reprodueix una societat, amb classes marginades i privilegiats que ja fa disset anys que giren per la terra gelada mantenint el seu status quo. Fins que un dia, un dels passatgers de cua anomenat Curtis (Chris Evans) decideix que ha arribat l’hora d’iniciar la rebel·lió  i assaltar els vagons dels benestants.

Chris Evans a "Snowpiercer"

I tot i fer el salt a un rodatge en anglès i amb actors i diners anglosaxons, Bong Joon-ho ha pogut fer-ho al marge dels estudis i es nota en un resultat que, tot i l’alta factura, manté la seva empremta personal. Un resultat que se’n surt prou bé de mantenir l’equilibri entre el que podria ser un blockbuster de ciència ficció a l’ús, i una de les personalíssimes cintes d’acció del coreà.

A “Snowpiercer” hi ha els dos ingredients ben combinats. Per una banda, acció i efectes especials que juguen amb la velocitat del tren enfrontant-se a un món exterior hostil i també posant en conflicte els seus propis integrants. Combina la claustrofòbia del principi amb la il.lusió de llibertat a mida que avança, fent un gran ús dels espais, els mitjans tècnico-visuals i el contrast en llums i colors.

I per altra, hi ha cura pels personatges i pel discurs. Entre els primers hi trobem caràcters estrambòtics i amb reaccions incomprensibles, tal com ens passa sovint al cinema asiàtic. En especial una Tilda Swinton que arriba a fregar el grotesc. Però el més important és el què vol explicar i el com ho fa, quan aconsegueix convertir el tren en un microcosmos d’una societat amb els seus nivells, els seus vicis i els seus problemes. Un miniretrat de la humanitat i la seva evolució, doncs, que es passeja indistintament pel pessimisme i per l’humor.

Se li podria retreure al film alguns excessos en el metratge o en els efectes usats per mostrar l’exterior del tren, però “Snowpiercer” és la bona prova de que creuar fronteres i ampliar la butxaca no sempre implica perdre l’essència.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies