Has experimentat, benvolgut lector, veure una pel·lícula que sembla feta per a tu? Com si el guionista l’hagués escrit pensant en els teus gustos; com si la direcció de càsting hagués escollit a un dels teus actors preferits i el director de fotografia hagués creat la composició de plans pensant en la llum que més t’agrada. Doncs això m’ha passat al passi de premsa de la pel·lícula escrita i dirigida per David Lowery.
Bob (Casey Affleck) i Ruth (Rooney Mara) són dos amants en el llunyà Texas d’una dècada indeterminada. És una parella conflictiva, que viu fora de la llei i lluita per mantenir el seu amor impossible. Un tiroteig, un embaràs i un empresonament portarà a la parella a prendre decisions dramàtiques.
El film va guanyar el premi a la millor fotografia a l’últim festival de Sundance, alguna cosa que ha resultat jugar en contra seva ja que la pel·lícula està sent jutjada per la seva falta de contingut. Se la considera una obra estrictament estètica. Des del meu punt de vista, aquesta és una valoració massa simplista del film; és cert que el treball de Bradford Young és increïble a l’hora de compondre els plànols i modelar la llum, però el guió del mateix Lowery no està curt de profunditat. En aquest film és infinitament més important el que no es diu.
El personatges estan molt ben construïts; els seus arcs de transformació són dolorosos i profunds i estic segur de que això està ben detallat al guió; tot el missatge resideix en els primers plànols, en la mirada, en el gest.
Un altre factor que juga en contra seva és la contínua comparació amb “Bad Lands” (Terence Malick, 1973). El film protagonitzat per Michael Sheen i Sissy Spacek és una obra mestra i la crítica es divideix entre premiar la pel·lícula de Lowery pel seu intencionat homenatge i el menyspreu per considerar-la una còpia. Sóc conscient de les similituds, però hem de ser curts de mires, aquí també hi ha molt del cinema de Nicholas Ray o de la influència en el muntatge de tota la nova onada de directors de thrillers australians, entre altres.
El muntatge és molt remarcable ja que sintetitza i engrandeix la història amb molt de seny. Dota al conjunt del ritme precís per aconseguir l’equilibri entre allò contemplatiu i la tensió dramàtica. A un servidor li ha fascinat com han treballat en l’edició Craig Mckay i Jane Rizzo, resulta sorprenent com el seu treball afavoreix àmpliament l’economia narrativa que planteja el director. El bon ús del fora de camp i els talls que porten al in media res reflecteixen un gran respecte cap a l’espectador, a qui es tracta com un ésser intel·ligent, amb cultura cinematogràfica.
L’últim que em queda per lloar és el repartiment i la direcció d’actors. Com ja he dit abans, Casey Affleck és un dels meus actors predilectes, sobretot per a aquest tipus de papers; la seva fragilitat barrejada amb certa dosi de violència que es fa patent en films com “Out of the Furnace” o “Gone Baby Gone” i aquí, una vegada més, ho clava. En canvi, no sóc molt fan de Rooney Mara, però en aquest paper està esplèndida i meravellosa, i el seu aspecte feble afavoreix la fragilitat d’un personatge complex i adorable. Tot i que que els primers plànols són exclusivament dedicats als protagonistes, els secundaris són tot un luxe: la bondat que transmet Ben Foster, el “robaplànols” d’en Nate Parker o en Keith Carradine, gairebé sortit d’un western crepuscular. Finalment, dedicar-li unes paraules a la nenes que interpreten a la filla en diferents edats, Kennadie i Kacklynn Smith, per la gran tendresa que transmeten.
Què bonic és veure una història d’amor trista, molt trista, clàssica i tan ben filmada!
Envía una resposta