“Entrar a Macbeth es apropar-se al malson universal. Un malson que passa més enllà de la cobdícia o l’ambició de poder: allà on l’ésser humà perd el control. On un actua primer y després pensa sobre el que ha fet. Los Mácbez és Macbeth portat a Galicia, en el present, i amb el protagonista posat en l’entitat bicèfala que es aquest matrimoni ferit i voraç.
Però el greu és que podria ser el govern de qualsevol altre temps o lloc. Macbeth es veu amb els ulls i amb el cap, però es recorda a l’estomac, a la tensió arterial. Perquè Shakespeare no elabora una advertència per a que la processem, sinó que simplement ens ofereix un mirall per mirar-lo, com les bruixen fan amb el nostre heroi. D’aquí que segueix sent una funció maleïda i contagiosa.”
L’Andrés Lima tenia tots els elements per aconseguir que aquest espectacle fos un èxit i ho ha aconseguit. La combinació d’un text de Shakespeare adaptat tan intel•ligentment per un dramaturg contemporani com en Juan Cavestany, actors amb una llarga i bona trajectòria professional, una posada en escena sòbria i adient i la pròpia direcció del prestigiat Lima han engendrat un còctel explosiu capaç d’estimular-nos tots els sentis (fins i tot el de pensar, que l’acostumem a deixar molt de banda).
Amb l’anècdota de la corrupció política a Galicia, ens introdueixen aquesta historia que vol mostrar la corruptibilitat de l’ésser humà. Aquest text ens evidencia l’obscuritat de les persones, tot allò que no veiem o no ensenyem però que està present dins nostre. Quants impulsos passionals hem hagut d’aturar per deixar que la raó domini les nostres vides? Fins a quin punt podem aturar aquests impulsos? De veritat que volem aturar-los? No hi ha una resposta correcta per a cap d’aquestes preguntes. Però, segurament, hi ha un neguit constant per part de la humanitat.
Shakespeare no intenta tranquil•litzar-nos, tot el contrari. Ens presenta a una persona que no escolta a la racionalitat per conviure amb els altres. Sent l’ànsia de poder i actua per complaure’s sense pensar en les conseqüències que poden tenir pels altres o per ell mateix. La posada en escena rep tot aquest missatge i ajuda a construir l’obscuritat i l’animalització que l’home carrega. Observem a les famoses bruixes quasi despullades cobrint-se la cara mentre fan les seves prediccions. Això connecta perfectament amb la idea principal de l’obra, per exemple Mácbez diu: “El que sap el nostre cor que el nostre rostre ho amagui.”
L’escena està envoltada per uns panells blancs sensibles a llum (ofereix molt de joc amb els colors) degudament col•locats que es van desestabilitzant a mesura que avança la tragèdia i el protagonista perd el control total de les seves accions.
Les interpretacions es poden catalogar de brillants. Una Machi i un Javier Gutiérrez que no deixen indiferents. La resta dels actors tampoc decep. Ofereixen un treball arriscat i dur en quan a la interpretació de varis personatges amb la força i versatilitat que necessiten.
Les paraules que es citen a dalt de Juan Cavestany no son gratuïtes: El teatre de veritat ha de fer sentir a l’espectador. Sigui el que sigui. Amb Los Mácbez ens queda un regust molt amarg a l’estomac proper a la sensació de vòmit. Serà pel rebuig al veure’ns reflectits? No contesteu. No penseu. Aneu a veure a la que possiblement sigui un dels èxits de la temporada!
Es pot veure a: Teatro María Guerrero
Text: Juan Cavestany
Intèrprets: Chema Adeva, Jesús Barranco, Laura Galán, Javier Gutiérrez, Carmen Machi, Rebeca Montero, Rulo Pardo.
Envía una resposta