El cantautor i guitarrista Micah P.Hinson va presentar, ahir 4 de maig  dins del 25 BCN Guitar Festival, el seu tot just publicat disc “Micah P. Hinson & The Nothing” (Houston Party Records, 14) a l’escenari de la Sala Barts de Barcelona.

Així es pronunciava, a una recent entrevista, sobre l’esmenat àlbum:

Honestament, no vaig voler anar a la recerca de cap so en particular. M’era igual que fos country, rock o folk. La meva dona ho defineix molt bé: és Música, Micah, i ja està. Faig el que surt de dins meu i les meves cançons canvien cada nit. Diria fins i tot que les meves errades conformen el meu so. Sóc un ferm creient que la música ja hi és, només necessites un vehicle que l’extregui de dins teu. De fet, etiquetar no és la millor manera d’acostar-se a res”.

Cap a les 21:45, Micah P. Hinson va fer acte de presencia a l’escenari de la Barts. Abans, des de les 21:00 havíem pogut sentir la música d’Alberto Montero (valencià resident a Barcelona), que va interpretar temes del seu àlbum de 2013 “Puerto Príncipe” (BCore). Montero té un to melancòlic i folkie, però alhora barroc i en certa manera experimental, una mica psicodèlic.

A Micah P. Hinson el van acompanyar a l’escenari els músics amb els qui ha gravat el seu disc als estudis Moon River de Santander: Fernando Macaya ( de Los Deltonos, que va ser l’enginyer de so de la gravació), Pablo Fernández y Toño López.

Micah P. Hinson a la Sala Barts (BCN Guitar Festival)

Mereixen menció especial, a més de per la seva impecable execució, per la seva infinita paciència amb el frontman rebel que és Micah P. Hinson, a voltes oblidós, a vegades poc hàbil amb el seu instrument (ja fos la guitarra o el piano) i moltes vegades allargant els finals de les cançons fins a quan ho considerava oportú. Ja m’havien avisat de les pauses que fa Hinson entre cançó i cançó i les “xerrades” que dirigeix a l’audiència, però no havia pogut fins ara comprovar-ho en viu i en directe, i he de dir que no afavoreixen gens el ritme del concert. Les pauses es fan eternes i els discursos pesats, carregant-se reiteradament qualsevol atmosfera que hagués pogut crear amb la seva música. Una llàstima, però l’haurem de suportar.

El de Memphis ens va delectar, malgrat tot, amb un repàs pels temes més emblemàtics dels seus sis treballs d’estudi, des del formidable i primer “Micah P. Hinson & The Gospel of Progress” fins a l’esmentat i publicat fa poc més d’un mes “Micah P. Hinson & The Nothing”, una feina que sembla fugir una mica més del seu acostumat so més folk, i a on el piano (i la slide guitar al concert) pren especial protagonisme.

Micah no és Leonard Cohen, no és Tom Waits ni Nick Cave malgrat la seva veu trencada i la seva actitud ens els puguin recordar. No és Bukowski ni Hunter S. Thompson, encara que les seves lletres estiguin prenyades de malsons etílics, records de presó o passejades pel costat salvatge. Micah és Micah i així es va presentar al concert, amb la seva àura de crooner-folkie-mainstream, fent les delícies de la fauna hipster-indie-despistada que s’havia reunit a la sala per sentir-lo. Geni i figura. Barrejant divisme i aspecte despistat alhora, com si no el preocupés gaire que poguéssim dir o esperar d’ell, però sense deixar d’explicar-nos la seva vida i les seves històries entre cançó i cançó.

Les lletres són una cosa molt personal de la que prefereixo no parlar. M’agrada pensar en l’oient desxifrant i adaptant les meves paraules a la seva pròpia situació. La literatura m’influeix enormement, però no només en les lletres. Crec que és molt a la música, que les referències són diferents”.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada