El triángulo azul
2Valoració

Hi ha només una forma de néixer però moltes de morir. En el camp d’extermini de Mathausen es podia arribar a incontables formes de perdre la vida: de gana, decapitat, desmembrat, gasejat, afusellat… Tal com es reclama a l’obra: “Els alemanys son tan originals que celebren els aniversaris matant”. Sobre aquesta atrocitat real es desenvolupa El triángulo azul, una obra documental que narra els horrorosos fets que van passar molts espanyols al camp d’extermini de Mathausen al voltant dels anys 40.

L’espectador serà testimoni de la tortura física y mental que pateixen aquest presoners espanyols a partir d’un llarg monòleg, emès per un personatge-narrador que va treballar a les SS, intercalat amb actuacions musicals que frivolitzen l’horror patit pels protagonistes.

Durant la primera hora es presenten una gran quantitat de personatges que sempre acaben expressant el seu malestar per ser presoners. Aquest fet és un característica obvia dins l’ambient en el que ens situem però resulta bastant cansat que la trama no avanci (o no comenci) fins gairebé una hora més tard. L’única informació que ens donen es la mala situació en la que viuen i, més endavant, com intenten fer que el món s’assabenti dels crims que s’estan cometent i els socorrin.

Aquí acabaria la crítica del nou text de Laila Ripoll i Mariano Llorente ( que també actua) però per no deixar una ressenya molt escueta, em limitaré a plantejar: Quin sentit té aquest text ara? Què ens vol dir?

En un moment determinat, un personatge somia despert i diu: “Quan tot això acabi, Espanya serà un estat democràtic” I, amb tots els meus respectes, la que escriu aquestes línies es va posar a riure. I això ho explico perquè crec que si s’hagués concebut aquest espectacle com una crítica al que va passar, equiparant-lo a l’actual despreocupació política pel benestar del poble espanyol, podria haver aportat una lectura molt més interessant que, simplement, explicar com els espanyols van aconseguir fer visible el que estava passant a Mathausen. Es això el que ens volen dir els autors? Que els espanyols van realitzar un acte de valentia que va salvar a molts europeus? Realment els dramaturgs d’aquesta obra volen que el públic estigui orgullós de ser espanyol recordant la utilitat que van tenir per a gran part d’Europa? I anant molt més lluny, per què un teatre nacional com el Centro Dramático Nacional posa en cartell una obra amb missatges com aquests? Deixo oberta la reflexió.

El triángulo azul Teatro Valle-Inclán

Tot i això, les intervencions musicals còmiques son molt dinàmiques i tenen com a fi banalitzar la mort. Trobo que es una bona elecció perquè és el que pot arribar a sentir el públic per ignorar o per resultar-li un fet massa llunyà que ja no es pot arreglar de cap forma. Aquest punt humorístic ajuda a accentuar el drama, tot i que no li cal…

D’altra banda, també s’ha de tenir en compte el bon treball actoral que es presenta. En concret, en Marcos León parteix des d’una veritat que arriba a emocionar en moments com els de la carta que li escriu a la seva dona i que la diu a públic.

En definitiva, si voleu anar a veure teatre documental amb punts patriòtics i teniu molta paciència, aquesta és la vostra obra.


Es pot veure a: Teatro Valle Inclán
Text: Laila Ripoll i Mariano Llorente
Intèrprets: Manuel Agredano, Elisabet Altube, Marcos León, Mariano Llorente, Paco Obregón, José Luis Patiño, Jorge Varandela.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies