Diu la llegenda que els fruits que creixen als arbres de les valls de Sodoma i Gomorra, al sud del Mar Mort, donen els fruits més amargs que es coneixen, diuen que tenen gust de cendra. Aquesta metàfora sobre el fruit que creix en una terra erma i maleïda és la que dóna nom a l’obra de Guillem Clua (Marburg, Smiley, La pell en flames), que es representa aquests dies a la Sala Muntaner.
Tres americans (novaiorquesos per a més detalls) arriben a Israel de vacances. Una parella, Carl i Anna (Ramon Canals i Míriam Puntí), que no passen pel seu millor moment sentimental però que cerquen un fill malgrat tot, i que estan a Terra Santa per celebrar el seu cinquè aniversari i en Tobit (Roc Esquius), un home marcat pel fervor religiós dels seus pares i per antics problemes d’alcoholisme, que ha viatjar a Israel per purgar els seus fantasmes i trobar-se una mica amb si mateix.
Aquests personatges es trobaran, a la seva particular odissea, amb la Fawziyah i en Yasir (Georgina de Yebra i Guillem Barbosa), dos joves palestins que viuen a la franja ocupada i amb qui confrontaran les diferents realitats que viuen.
Gust de cendra és una de les primeres obres que va escriure en Guillem Clua, l’any 2006 i que curiosament es va estrenar a Nova York però mai a Barcelona. En ella es recullen les idees i experiències tant de la seva estada (per viure i treballar-hi) a Nova York durant dos anys, com de la seva visita a Israel durant una Setmana Santa, on va tenir l’oportunitat de visitar els territoris ocupats i els camps de refugiats de la zona.
En l’obra se’ns parla de política, de conflicte, de religió, d’addiccions i de relacions, però, sobretot, se’ns parla de la confrontació de dos mons. Els turistes americans amb la seva superficialitat, el seu ateisme i el seu materialisme absolut (per part de la parella formada pel Carl i l’Anna) xoquen amb la vida que porten i els valors que defensen els palestins. La realitat d’uns mostra la frivolitat del món dels altres, ens revela la insignificança del que sovint al món occidental considerem “problemes”.
A l’obra no hi ha cap personatge jueu, potser per contrarestar la idea que Clua va obtenir de la seva estada a Nova York: que malgrat la comunitat jueva era força present a tots els àmbits de la vida de la ciutat, mai no es parlava de Palestina. Com si no existissin.
En la direcció de Josep Sala s’ha prioritzat els discurs i els actors sobre qualsevol altra cosa: l’escenari és pràcticament buit excepte per una estructura que recorda una mena de pedra, de mur (de les lamentacions?) i que adopta diferents usos segons les necessitats de la història. La paraula i el que es diu pren tot el protagonisme, i només a vegades s’acompanya amb música per reforçar-la (a vegades una mica òbvia, com el Promised Land de Bruce Springsteen i una mica redundant).
L’obra (el text, sobretot) és interessant i els actors estan tots molt correctes, però en algun moment la tensió que es vol crear sobre les activitats dels palestins no s’aconsegueix del tot, no aconsegueix l’estatus de misteri o thriller que es pretén i l’escena queda una mica desdibuixada. Li falta una mica de força, en conjunt, d’energia, però la història que explica és interessant i sempre s’agraeix que es parli d’aquest conflicte des de tots els punts de vista, cosa que a vegades sembla que no sigui pas tan fàcil.
Es pot veure a: Sala Muntaner
Text: Guillem Clua
Intèrprets: Guillem Barbosa, Ramón Canals, Roc Esquius, Georgina De Yebra i Míriam Puntí.
Envía una resposta