Gust de cendra
6Valoració

Diu la llegenda que els fruits que creixen als arbres de les valls de Sodoma i Gomorra, al sud del Mar Mort, donen els fruits més amargs que es coneixen, diuen que tenen gust de cendra. Aquesta metàfora sobre el fruit que creix en una terra erma i maleïda és la que dóna nom a l’obra de Guillem Clua (Marburg, Smiley, La pell en flames), que es representa aquests dies a la Sala Muntaner.

Tres americans (novaiorquesos per a més detalls) arriben a Israel de vacances. Una parella, Carl i Anna (Ramon Canals i Míriam Puntí), que no passen pel seu millor moment sentimental però que cerquen un fill malgrat tot, i que estan a Terra Santa per celebrar el seu cinquè aniversari i en Tobit (Roc Esquius), un home marcat pel fervor religiós dels seus pares i per antics problemes d’alcoholisme, que ha viatjar a Israel per purgar els seus fantasmes i trobar-se una mica amb si mateix.

Aquests personatges es trobaran, a la seva particular odissea, amb la Fawziyah i en Yasir (Georgina de Yebra i Guillem Barbosa), dos joves palestins que viuen a la franja ocupada i amb qui confrontaran les diferents realitats que viuen.

Gust de cendra és una de les primeres obres que va escriure en Guillem Clua, l’any 2006 i que curiosament es va estrenar a Nova York però mai a Barcelona. En ella es recullen les idees i experiències tant de la seva estada (per viure i treballar-hi) a Nova York durant dos anys, com de la seva visita a Israel durant una Setmana Santa, on va tenir l’oportunitat de visitar els territoris ocupats i els camps de refugiats de la zona.

Gust de Cendra Sala Muntaner

En l’obra se’ns parla de política, de conflicte, de religió, d’addiccions i de relacions, però, sobretot, se’ns parla de la confrontació de dos mons. Els turistes americans amb la seva superficialitat, el seu ateisme i el seu materialisme absolut (per part de la parella formada pel Carl i l’Anna) xoquen amb la vida que porten i els valors que defensen els palestins. La realitat d’uns mostra la frivolitat del món dels altres, ens revela la insignificança del que sovint al món occidental considerem “problemes”.

A l’obra no hi ha cap personatge jueu, potser per contrarestar la idea que Clua va obtenir de la seva estada a Nova York: que malgrat la comunitat jueva era força present a tots els àmbits de la vida de la ciutat, mai no es parlava de Palestina. Com si no existissin.

En la direcció de Josep Sala s’ha prioritzat els discurs i els actors sobre qualsevol altra cosa: l’escenari és pràcticament buit excepte per una estructura que recorda una mena de pedra, de mur (de les lamentacions?) i que adopta diferents usos segons les necessitats de la història. La paraula i el que es diu pren tot el protagonisme, i només a vegades s’acompanya amb música per reforçar-la (a vegades una mica òbvia, com el Promised Land de Bruce Springsteen i una mica redundant).

L’obra (el text, sobretot) és interessant i els actors estan tots molt correctes, però en algun moment la tensió que es vol crear sobre les activitats dels palestins no s’aconsegueix del tot, no aconsegueix l’estatus de misteri o thriller que es pretén i l’escena queda una mica desdibuixada. Li falta una mica de força, en conjunt, d’energia, però la història que explica és interessant i sempre s’agraeix que es parli d’aquest conflicte des de tots els punts de vista, cosa que a vegades sembla que no sigui pas tan fàcil.


Es pot veure a: Sala Muntaner
Text: Guillem Clua
Intèrprets: Guillem Barbosa, Ramón Canals, Roc Esquius, Georgina De Yebra i Míriam Puntí.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies