Llibert – La Finestra Digital

Llibert

2014-04-23

9Valoració

A l’escenari tres dones. No sé quina de les tres fa més por. No sé quina de les tres té més necessitat per explicar els quinze dies de la vida d’en Llibert.

L’actriu principal i autora del text, Gemma Brió, ens crida una barreja d’emocions que pateix durant els anguniosos dies a l’hospital esperant que el seu fill es mori. La seva acompanyant, Tàtels Pérez, fa un treball laboriós interpretant a una vintena de personatges pertanyents a la trama. També trobarem a Mürfila, una cantant de rock que transmet el dolor i la desesperació per mitjà d’un micròfon de peu i un baix. Totes tres desdoblen una mateixa veu. Totes tres formen part dels diferents aspectes de la mare.

Les actrius que apareixen en escena son totalment necessàries per evocar els pensaments i desitjos de la mare combinats amb moments reals de la tragèdia que viu. Pérez dóna vida a totes les persones que es creuen amb la protagonista i es mostren sempre des de el punt de vista d’ella. El gran treball de les actrius fa que l’espectador comprengui la concepció de canvi de personatge i convisqui en aquesta confusió en la que la pròpia protagonista arriba al punt de no reconèixer al seu pare.

D’altra banda, l’actuació de Mürfila caracteritza un dels hobbies de la mare: cantar. A partir de la música sentim aquest malestar en el que es troba el personatge de Brió. La importància que se li dóna a aquest element sonor no és arbitraria ja que la mare, sempre que veu al seu fill, li canta.

El text s’apropa molt a la dramatúrgia de Sarah Kane en la que ens narra l’horror a partir de l’amor i l’esperança. És fragmentari, té salts temporals i és caòtic però això no és negatiu. Tot el contrari. “T’arriben missatges barrejats perquè tinc emocions barrejades” cita Kane en una de les seves obres. Aquesta, potser, es la intenció de l’autora.

Es possible que a l’espectador li semblin repetitius molts moments de l’obra però en això consisteix la recreació de l’espai escènic: una sala d’espera. En aquest lloc el temps passa molt més lent i les accions s’acostumen a repetir acabant en plena frustració. Aquí és on hem de felicitar al director Norbert Martínez que aconsegueix fer viure al públic emocions molts semblants a les que viu la protagonista.

La posada en escena és molt atrevida i encertada. Les actrius es dirigeixen al públic atorgant la personalitat d’alguns individus que incideixen dins la trama. ¿Potser nosaltres podríem ser aquest “segurata” que li fa la vida impossible a la mare en un aeroport o aquell funcionari “pepero” que es posa molt pesat per un simple tràmit burocràtic?

L’aire burlesc que té l’espectacle s’agraeix. La força d’aquesta peça no cau en el tema al que s’intenta enfrontar, sinó el fet de fer-ho amb la valentia i amb l’honestedat necessària. A la vegada, s’enriqueix molt el text perquè no va dirigit cap al victimisme i és ple d’humor negre, ironia i de crítica social. Aquest últim punt fa que ens apropem a un teatre Brechtià en el que es provoca un estranyament a l’espectador per distanciar-lo del món il•lusori i poder fer que reflexioni sobre la denuncia social que li estan fent.

A l’acabar, tres dones a l’escenari. No sé quines de les tres és més feliç. No sé quina de les tres té més necessitat de cridar, saltar i cantar perquè Llibert ja és blau. Mort. Ja vola.

Feia molt de temps que no veia una obra tan arriscada com Llibert. Arriscada pel tema que tracta, per la posada en escena, per les interpretacions i pel text tan contemporani i imprescindible. He intentat explicar la meva experiència però adverteixo que Llibert s’ha de viure i només ho podreu fer fins al 27 d’abril a la Biblioteca de Catalunya.