Peter Parker ha de compaginar la seva vida d’estudiant d’institut amb la del superheroi, mentre mira d’assumir que un gran poder suposa una gran responsabilitat. Amb “The Amazing Spider-Man 2: el poder de electro” continua el reinici de l’home aranya, per rejovenir-lo i aconseguir que continuï fent caixa.
A “The Amazing Spider-Man 2”, veurem com Peter Parker (Andrew Garfield) porta una vida molt ocupada, compaginant el seu temps entre la seva vida com Spiderman, acabant amb els dolents, i la seva vida personal, a l’institut i, sobretot, amb Gwen (Emma Stone). Peter no veu el moment de graduar-se. No ha oblidat la promesa que li va fer al pare de Gwen de protegir-la, mantenint-se lluny d’ella, però se li fa massa difícil.. Les coses canviaran per a Peter quan apareix un nou malvat, Electro (Jamie Foxx), i un vell amic, Harry Osborn, torna, alhora que descobreix noves pistes sobre els seus pares.
Spider-man és un altre dels superherois que va patir un “reboot”, un reinici vaja, per continuar traient pasta d’una cosa esgotada. No els va sortir malament el tema, encara que el film dirigit per Marc Webb era molt més reeixit en la faceta humana de l’aranya que no pas en la faceta superheroi i en la part de més acció, protagonitzada, a més, per un dolent sense excessiva gràcia.
“The Amazing Spider-Man 2: el poder de electro” és un film amb més entitat i més equilibri entre la part humana i les parts d’acció. Amb tot, Marc Webb, el director de “(500) dias juntos” reincident, continua tenint més gràcia en donar vida a les històries romàntiques, reforçat aquest punt amb la química que tenen en la pantalla (i en la vida real), Andrew Garfield i Emma Stone. Com a mínim aquest cop les escenes d’acció estan millor rodades i coreografiades per donar-hi el to trepidant que l’espectador habitual d’aquest tipus de films busca i el 3D dota al vol de l’aranya, en alguns moments, el punt just de vertigen. També s’agraeix que es reforci i remarqui el sentit de l’humor tan peculiar d’Spider-man, sempre disposat a fer un comentari sarcàstic enmig d’una baralla, una de les coses que sempre m’ha agradat més del personatge.
No és rodó el film, però. Potser Webb s’ha excedit amb el munt de subtrames de temes personals i de dolents de torn que presenta. Sí, al final ho combina i connecta tot, però algunes de les connexions són excessivament pels pèls. Ara, se li ha d’agrair que no els acumuli sinó que els dosifica perquè no atabalin tots a l’hora. Molts dolents, més interessants que el Lagarto, per suposat i interpretats de manera eficient per Jamie Foxx, un electro molt humà i per Dane DeHaan, el turmentat hereu d’Osborn.
No explicaré massa més. Els fans sabreu de sobra que ha de passar en el film amb cada un dels personatges. Només diré que: “The Amazing Spider-Man 2: el poder de electro” és una millora, una bona continuació i un reinici adient per continuar enganxant a les noves generacions amb l’home aranya, i sense enfadar als fans de tota la vida. Perfecta? No, però no està malament.
Envía una resposta