Tothom coneix la historia de Romeu i Julieta. Tothom sap que els dos s’estimaven i no van poder estar junts. Però, algú s’ha plantejat mai com podien ser aquests dos personatges en l’actualitat? Algú ha pensat mai què passaria si la nostra Julieta no sabés parlar en vers? En Carles Algué, sí.
A l’endinsar-nos en una de les sales del Versus Teatre, ens obliguen a trepitjar l’espai escènic preparat pels actors. Es tracta d’una franja blanca en la que es construirà un lavabo abandonat i un paisatge exterior on plourà. A mesura que avança l’obra comprendrem el valor metafòric dels espais recreats. En el cas del lavabo en runes, ple de pintades i amb una gran olor a pixum ens ajudarà a caracteritzar als personatges: ells transiten dins d’un món que no els ofereix el que volen, els decep. Parlem d’una atmosfera mancada d’esperança alguna i destructora dels idealismes pintats, literal i figuradament, per ells mateixos.
Algué dibuixa a dos pidolaires d’afecte que parteixen de llocs diferents però no necessariament oposats. Intenten guarnir amb poesia l’ambient obscur en el que han viscut i encara viuen. Ell fuig del món que l’ha “obligat” a ser un criminal amb l’ajuda de la literatura. Concretament, el veurem recitar versos de Romeu i Julieta. Aquest atribut característic compon un personatge polièdric amb uns trets de personalitat que disten de ser un arquetip i el fan molt més interessant i expectant.
Ella vol allunyar-se dels que la tatxen de “puta” a partir del record de la seva àvia que li va ensenyar a volar. Volar com un colom. Sap volar però no sap parlar en vers. No és casual que durant l’obra els coloms s’estampin contra els vidres.
El conflicte que presenta l’obra són les limitacions d’un mateix. Com a espectadors no ens importen tant els conflictes externs amb altres personatges latents sinó, més aviat, la seva reflexió o conseqüència. Aquesta decisió dramatúrgica encaixa perfectament amb la sala teatral on es representa. Es tracta d’una sala mirall, és a dir, que es poden observar les reaccions de la resta dels espectadors perquè estan asseguts davant teu. Dita situació aporta un valor semiòtic important perquè genera la reflexió de tot el que es representa. Assistim a la derrota dels somnis contemporanis i, tot i que els actors no es dirigeixen a públic, se’ns fa partícips del sentiment desesperançador actual en el que qualsevol podria ser algun d’aquests dos antiherois.
L’Elisabet Vallès i en Jacob Torres donen vida a aquests ésser tràgics amb no tota la força necessària que requereix el text. L’autor introdueix una història amb molt bones expectatives: un text treballat amb un punt líric i un mecanisme per apropar-se a la actualitat que no deixa indiferent; però que acaba tocant la cursileria amb l’anècdota de Romeu i Julieta. S’intueix que el dramaturg vol mostrar com podem superar-nos mitjançant el tema de l’amor. Responent a la pregunta de l’inici, avui en dia un Romeu i una Julieta tampoc podrien estar junts si no creuen en ells mateixos per anar més enllà i abandonar tot el que no els deixa avançar.
Algué dicta sentència advertint-nos que no hi ha lloc per l’esperança per poder complir el que un vol. Sempre ens quedem a mig camí: “A vegades ja s’hi està bé davant del precipici, sense haver de saltar. estant gairebé a punt de tot. Gairebé a punt de follar. Gairebé a punt d’estimar. Gairebé a punt de compartir la vida.”
No es pot pretendre ser Julieta i no parlar en vers.
No deixeu d’anar al Versus Teatre els dimarts i dimecres fins el 14 de maig.
Envía una resposta