Tiempo de Canicas

2014-04-12

8Valoració

De la imaginació i l’art dels germans Hernández han sorgit algunes de les obres més importants del còmic modern. Des que en 1982 creessin l’encara viu “Love & Rockets”, no han deixat de sorprendre’ns, junts o per separat. Ara La Cúpula publica una de les últimes creacions de Beto, “Tiempo de canicas”, i la curiositat per degustar les seves pàgines no pot ser més gran. Tenint com a principal referent la seva saga del Palomar, i sense poder obviar els seus vaivens entre gèneres més aviat foscos, no deixa de sorprendre’ns llegir això de “La primera obra semiautobiogràfica de l’aplaudit Beto Hernandez” a la contraportada de “Tiempo de canicas”, però sobretot que aquesta se centri únicament en el període de la infància.

Ara és quan s’espera que us faci una mica de sinopsi del còmic, però la cosa es quedaria en alguna cosa tan pobra com: tres germans (i els seus amics) juguen, xerren i experimenten. No sembla gran cosa, però és el que hi ha, tot i que està clar que sempre es pot adornar una mica, tal com ho fa la sinopsi que acompanya el treball de Beto, parlant de nens que es pregunten si un dia els agradarà ser majors en un món boig, boig, boig dels adults, que viuen arravataments d’eufòria, es barallen, atalaien la sexualitat que estar per venir, celebren el temps d’amistat i comparteixen croms, còmics, G.I.Joes, dibuixos animats i un grapat de bales de les de trèvols, nacre i galàxies.

Però més enllà d’explicar-nos una història el que aconsegueix Beto és transmetre’ns els seus records perquè els sentim amb ell. Aconsegueix que recuperem els nostres propis records, i no aquells que poden ser retratats amb una fotografia, ni les batalletas que poden explicar-te els teus pares o avis. No. La recuperació de memòria afecta a una altra part del cervell, a la part on es guarden les sensacions, allà on Beto a ens ha clavat la seva ploma perquè tornem a sentir-nos com en els nostres anys mossos.

Memòria sensorial que Beto aconsegueix gràcies a la seva gran habilitat per retratar aquests moments de la infància en aparença insignificants però que resumeixen a la perfecció la manera de veure les coses, d’experimentar, de reaccionar, de sentir en aquest període de la vida en que tot és nou, estrany i alhora natural. Cosa que no resulta fàcil de plasmar, i que Beto aconsegueix gràcies principalment a la seva estructura neta i definida (tant com el seu dibuix) que alberga grapats de salts temporals, i un ritme que es pren els seus moments per respirar i fa detenir-nos en la sensació.

Més enllà de retratar aquest moment concret de la seva existència, Beto Hernandez aconsegueix a més recrear el moment històric en el que va tenir lloc. Aquí és on l’atenció que posa Beto en les referències culturals explota en forma de petits detalls que configuren segurament la part més autobiogràfica del còmic: els croms, la música, la TV i els còmics que van envoltar la infància de Beto allà en els anys 60, i que en bona part van fer de Beto l’artista que avui admirem.