Cloud 9 (El setè cel) és una obra en dos actes de l’autora britànica Caryl Churchill, una de les dramaturgues contemporànies essencials, i la impecable posada en escena de Glòria Balañà i Altimira ens l’acosta amb una potència escènica delectable.
El primer acte, situat a finals del segle XIX a l’Àfrica colonial, ens parla d’una família britànica que s’enfronta a les revoltes dels esclaus nadius subversius a l’Imperi, així com dels conflictes personals causats per la sexualitat i els rols de gènere establerts a l’època.
El segon acte passa només 25 anys més tard dins la ficció de la família protagonista, però té lloc a l’Anglaterra contemporània. En una societat del primer món on moltes de les llibertats socials i individuals han estat garantides, la família s’enfronta ara als conflictes propis de la llibertat sexual i les seves conseqüències.
L’únic punt dèbil de la proposta radica, potser, en que l’Anglaterra de 1979 (any en que es va escriure la peça) i la Barcelona de 2014 no es poden equiparar en quant a la revolució sexual, i per tant el segon acte pot resultar menys sòlid a nivell dramatúrgic. Tot i així, es tracta d’un mirall del primer acte que impulsa l’espectador a reflexionar sobre la validesa dels rols de gènere heretats que encara mantenim, de l’educació que impartim a les noves generacions sobre identitat sexual, i de com i quant ens modifica la nostra pròpia llibertat individual. En realitat, ens permet obrir un debat sobre l’essència mateixa de l’ésser humà, amb el desig com a motor.
Els textos de Churchill sempre ens regalen l’inesperat; endinsar-nos en un món particular on tot significa, res és casual, i tot ens pot agafar per sorpresa; tant a nivell d’estructura formal com de contingut. En aquesta proposta la direcció juga a favor d’aquest element inesperat amb els seus trencaments constants del realisme, tals com l’ús de temes musicals, micròfons de peu, els canvis de rol dels actors i alguns fragments adreçats directament a públic.
A nivell estètic, la primera imatge de l’espectacle és en sí mateixa un llistó molt alt, i l’espai escènic de la Meritxell Muñoz en cap moment deixa indiferent. La companyia Teatre de l’Enjòlit, formada per set actors que interpreten els quinze personatges de l’obra, destaca per la seva compenetració i entrega total al material. Es tracta doncs, d’una proposta que s’ha de veure.
Es pot veure a: Sala Beckett
Text: Caryl Churchill
Intèrprets: Albert Alemany, Elies Barberà, Jenny Beacraft, Arnau Marín, Marta Montiel, Lluís Olivé i Teresa Urroz.
Molt completa i acurada crítica plena de matisos.