Upstream Color
6Valoració

Shane Carrouth va descol·locar més d’un i més de dos amb la seva òpera prima “Primer” (2004), i tot i que ha trigat nou anys en presentar-nos una segona pel.lícula, comprovem que, comptant ara amb més pressupost i mitjans, no ha perdut gens ni mica la seva capacitat de deixar totalment fora de joc a l’espectador més tradicional.

En el passat festival Americana, Àngel Sala, director del Festival de Sitges presentava “Upstream Color” dient poc més que “Hi ha porcs i cucs”. I és que realment costa moltíssim expressar en una sinopsi quin és l’argument del film de Carrouth. Podria aventurar-me a dir que és la història de la Kris (Amy Seimetz), una noia que després de patir un robatori i que la droguin, comença a sentir-se desorientada, com si estigués perdent la seva ànima, la identitat i els records. I de com coneix en Jeff (el propi Carruth), un noi amb qui comparteix un vincle i per qui sent una profunda atracció fins al punt d’arribar a fusionar els seus sentiments. I sí, hi ha cucs que formen part d’un experiment, operacions quirúrgiques i una granja de porcs que podrien ser la fase final d’un misteriós procés evolutiu i un altre personatge que recull mostres de so ambient (Andrew Sensenig). Tot plegat en una línea temporal circular, com en una mena d’inacabable cicle vital.

Llegit així pot semblar totalment absurd. I és que “Upstream Color” és d’aquelles pel.licules que costa recomanar sota uns paràmetres clàssics perquè el com la rebi cadascú és un fet molt més personal que en altres films, i que depèn dels baròmetres amb què cada espectador mesura el que veu.

Upstream Color

La història escrita i dirigida per Shane Carruth és més una experiència sensorial que una història com a tal, una proposta d’aquelles en què com a espectador et preguntes si realment el director pretenia que entenguessis el què veus com un relat racional. I quan descobreixes que la resposta és que no, i et deixes portar per altres paràmetres és quan comences a gaudir-la.

Entre els elements per fer-ho hi ha l’exquisita bellesa d’algunes imatges que van combinant moments conceptuals amb plans més crus i d’altres de romàntics i onírics. També un muntatge que alterna el ràpid amb el contemplatiu, una banda sonora evocadora i una reducció dels diàlegs que confereixen un caràcter quasi líric a la pel.lícula.

Carruth és un artista de l’abstracte, un que pinta una obra molt personal en la que ell s’ho escriu, dirigeix, produeix, edita, fotografia, musica i interpreta. Del que en surt no us puc assegurar ni que us encantarà, ni que ho odiareu ni que us quedareu com jo a mig camí. Aquí, més que mai, dependrà dels ulls amb que us ho mireu i de la vostra necessitat de racionalitzar el què us estan explicant. Que en sortireu confosos, segur. A alguns us deixarà amb ganes de tornar-la a veure per captar-ne més detalls, i a altres amb ganes d’enganxar el primer blockbuster de no pensar gaire que tingueu més a mà amb tal de fugir ben lluny de les paranoies de Carruth.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies