El photocall és al carrer davant del Cinema Floridablanca. La mirada d’algun vianant curiós. No deixa de somriure. Acompanyat de dos dels seus actors i d’una al·lèrgia primaveral, Carlos Iglesias, director i guionista del film, inicia la roda de premsa de “2 francos, 40 pesetas”.
El que més l’ha mogut a fer aquesta segona part d’”Un franco, 14 pesetas” és la nostàlgia. Li agradaria que no fos així però té una necessitat vital de tornar a la Suïssa on va passar part de la seva vida, com a fill de pares immigrants. Diu que ha estat rodada al desert d’Austràlia i que el que hem pogut veure en la projecció són decorats. Provoca el riure entre els presents. Ha trencat el gel i l’ambient a la sala es torna càlid. Ara sí, fa una declaració d’intencions. La crisis el va impulsar a dirigir aquest llargmetratge. Fa un aclariment. La gent gran es mira la crisi amb un somriure. Ell, optimista, està convençut que la passarem i, per això, reviu unes paraules de la seva mare: “crisi era quan a l’època de Franco havia vist morir gent de fred i gana a les portes de l’església del barri perquè no els deixaven ni dormir al metro de Madrid”. La pel·lícula se situa a l’any 1974 en plena de crisi del petroli. A les acaballes del franquisme, l’evasió de pessetes a Suïssa esdevenia per a molts una assegurança. La pesseta es devaluava cada tres anys i ningú sabia que passaria quan es morís el dictador. Un bateig, molts espanyols i un poble de Suïssa esdevenen les tres peces amb les que s’explicarà aquesta pel·lícula.
Van ser dotze setmanes entre localitzacions i rodatge que li van servir per recordar aquells estius de la seva infantesa que començaven just quan s’acabava el curs escolar. No sap perquè però cada cop que trepitja aquell país té la sensació que és meravellós. I li agradaria que no fos així, per poder alliberar-se de la nostàlgia que li provoca. Un lligam molt fort no l’ha deixat marxar mai d’Espanya: els seus pares. I no tornarà a Suïssa perquè és fill únic i no vol destrossar la vida als seus progenitors. Vivència personal i ficció s’entrellacen.
Des de la distància observo que la seva vida privada i la seva obra queden estretament lligades per aquesta experiència vital. I ell ho confirma. Té la sensació que fa cinema per a poder tornar a aquell paisatge alpí, encara que sigui com a visitant. Però, tot i que traspua nostàlgia amb alguna seqüència més sentimental, Iglesias afirma que “el que m’agradaria que respirés la pel·lícula és comèdia. Hi ha molt humor, fins i tot no pretés, en uns personatges marcats per un purisme i una manera fresca d’entendre la vida a l’hora d’interactuar entre ells”. En aquella època, parlem de l’any 1974, les diferències culturals entre espanyols i suïssos eren força notables. I entre els personatges destaca pel seu histrionisme la figura d’un capellà. Iglesias s’esplaia amb detall. Està basat en un personatge real fruit de la necessitat de Franco de controlar la moral cristiana dels espanyols emigrats a Suïssa. Un capella andalús que vivia en una residència de noies, a qui li encantava el flamenc i l’Snaps. Quan bevia una mica més del compte s’arrencava amb un “quejio” flamenc que Iglesias no dubta a imitar. L’anècdota provoca els riures dels presents a la sala. Els suïssos al·lucinaven pensant que li passava alguna cosa i no entenien que allò era cantar. I en aquest sentit, tots el personatges i situacions són reals. Situacions tragicòmiques entre la ignorància, la misèria i la situació sociopolítica.
Carlos Iglesias, va estar quatre anys per escriure el guió. Aprofitava per a xerrar amb immigrants cada cop que anava a Suïssa per a documentar-se. I d’allí, va treure un munt de situacions i personatges per forjar el film. Tot i l’èxit de 1 franco 12 pesetas, el camí no ha estat fàcil. Cap productor volia fer una peli sobre emigrants espanyols. “Quina necessitat hi ha de treure els draps bruts” li deien. Una vergonya, afirma.
Una naturalitat estretament arrelada a unes conviccions marquen el seu full de ruta. Intenta explicar el que el procés de migració provoca. Bromes i diferències entre la indústria d’allà i la d’aquí que porten a establir paral·lelismes entre les emigracions espanyoles dels anys 50 i les actuals. Segons ell, les dificultats d’avui són diferents a les que es van enfrontar els seus pares. Ara han aprovat una llei limita la quantitat d’immigrants acceptats al país helvètic. La gent que hi arriba és jove, sense experiència laboral. Suïssa és cara. I com a la majoria de països, no t’esperen amb els braços oberts per a donar-te feina. La situació actual és critica i ja hi ha molts espanyols dormint en ple hivern dins de cotxes a Zuric o Ginebra. Però els alts sous que s’hi paguen són molt llaminers. En aquest sentit Carlos Iglesias ho té clar “la immigració sempre comporta dificultats. A l’immigrant no se’l vol mai a cap lloc més que per treballar. L’ideal seria que després desapareguessin i no estiguessin ni a les escoles ni als hospitals… però això no ocorre perquè són éssers humans”
La tos el fa callar. “Maleïda al·lèrgia!” es queixa. És d’aquelles persones que podria estar hores i hores xerrant. Els dos actors presents aprofiten per a dir la seva. Isabel Blanco, en el personatge de Hanna, destaca el caràcter afable i positiu de Carlos. “No té alts i baixos. Cada dia era així, com l’estem veient ara, a la roda de premsa. Bona predisposició per a treballar, sempre explica històries… Sempre agradable i a favor d’obra” conclou.
Ara pren la paraula el més jove de la taula. Adrián Expósito que interpreta a Pablo destaca que “és molt fàcil treballar amb en Carlos. I quan està a Suïssa li canvia la cara. Allí és guapo “Per a Adrián ha estat una experiència didàctica. L’actitud de Carlos el converteix en una mena de professor improvisat. Un d’aquests savis del poble que sense voler et va adoctrinant, ensenyant i transmeten experiències, vivències i coneixements. Per al jove actor ha anat tot molt fluït perquè en el fons està fent una mica de Carlos.
S’apropa el final. El director i els seus actors es desitgen molt d’èxit. Esperen que tingui la mateixa bona acollida que la primera. Només una arriscada estratègia en el seu títol pot portar a confusió. Els hi ha creat molts dubtes. Ells creuen, però, que 2 i 40 podien donar a entendre que es tractava d’una segona part. Així doncs que quedi clar: “2 francos 40 pesetas” no és la reestrena d’”1 franco 12 pesetas”. Carlos no pot acabar sense descriure el paisatge suïs. Ens trobem als prealps, a uns dos mil metres d’altitud, en una serralada entre el Tirol i el llac Constanza. Des d’aquesta alçada la mirada domina cinc països. Iglesias es deixa anar: “Quan vam rodar a l’estiu ens arribàvem en el primer telecadira. El sol sortia per Àustria, venint des d’Hongria, a poc a poc s’anava il·luminant Àustria, il·luminava Suïssa i apareixia Jesucrist… era una cosa! Per això el capellà cantava flamenc”. Nostàlgia en clau de comèdia.
Envía una resposta