2 francos, 40 pesetas
6Valoració

Una comèdia coral quotidiana que retrata, sense pretensions, el que representava emigrar cap a Suïssa als anys 70

Carlos Iglesisas presenta la segona part del seu gran èxit “1 franco 12 pesetas” per tornar-nos a portar a un viatge migratori per Suïssa. L’acció transcorre l’any 1974, a Franco li queda poc temps, la crisi del petroli afecta a Espanya i la incertesa de què passarà quan mori el dictador manté alerta una societat inestable.

En aquest context Pablo (Adrián Expósito) decideix marxar de vacances al poble suís que l’ha vist néixer i córrer pels seus carrers durant els seus primers anys de vida. La complicitat del seu pare, Martín (Carlos Iglesias), desitjós de tornar a Suïssa, i les ganes de descobrir altres maneres de veure el món l’ajuden a fer camí dins del seu caràcter inconformista. Però la celebració del bateig d’un amic de la família provocarà la trobada d’una gran comunitat espanyola revolucionarà Uzwil, el petit poble que la família de Martín va deixar ara fa set anys.

Dins d’aquest context aquesta comèdia quotidiana comença a agafar cos. A ensenyar-nos el contrast de dues societats separades per un abisme. I aquest enfrontament esclata. Sobretot, la interacció entre els diferents personatges dibuixa una comèdia quotidiana on la nostàlgia i la rialla caminen de la mà. On els valors absoluts deixen de ser-ho, on la sensació de pèrdua sempre està present. El sentiment migratori és ple d’inconformisme i de renúncies. I sense massa floritures ens arriba a pinzellades. L’elecció no és mai fàcil. Triar entre dues vides implica, inevitablement, la renúncia a anhels i il·lusions. Quedar-se o tornar esdevé un dubte crònic, sense una resposta clara.

20 francos, 40 pesetas

La idiosincràsia d’uns personatges rodons i plens de contradiccions provoca un to de naturalitat i diversió força agradables. La mateixa naturalesa dels diferents caràcters provoquen, a l’interactuar entre ells, l’empatia del pati de butaques. No us perdeu detall de la figura del capellà… la seva aparició és tan surrealista com real. I el riure, inevitable. La identificació amb ells, doncs, resulta més senzilla del que pot semblar a priori. I és que tots ells formen part d’una realitat reconeixible. De veïns i coneguts que podem trobar al supermercat o al bar de costat de casa.

Tot i la simplicitat argumental, un transfons humà allunyat de sensibleries i judicis transpira durant tot el metratge per atrapar l’espectador. La construcció d’una història costumista on l’obertura a un nou món esdevé un clar exemplificador d’on es trobava Espanya als inicis dels setanta. Una història sense grans tragèdies ni punts de gir, centrada més en les sensacions que en les accions. L’horitzó es divisa borrós i poc clar. Sembla com si la trobada amb l’entorn hagués de decidir per un mateix. I en aquest sentit, la pel·lícula és fidel a un missatge difús, un missatge que no pot ser clar de cap de les maneres. Una història que, més enllà dels fets, pretén retratar la vida d’una generació migratòria mancada de recursos econòmics i formatius.

En definitiva, doncs, ens trobem davant d’una comèdia coral que remet a l’emoció quotidiana per explicar-nos part d’aquesta contradicció entre desitjos i necessitat. I ho fa amb una gran dosi de rialla i unes gotes de nostàlgia.

Envía una resposta

La teva adreça de mail no es publicarà

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

Ús de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per tal d'oferir la millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment a l'acceptació de les mencionades cookies i de la nostra política política de cookies, fes click a l'enllaç per més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies